Josep Maria Murià (1942) és mexicà per naixement, però català per herència i convicció. El seu pare, Josep Maria Murià i Romaní, havia estat un dels milers de catalans a qui el govern mexicà obrí les portes de bat a bat desprès de la victòria franquista a la Guerra Civil. Murià pare era escriptor i empresari industrial. Políticament, era un independentista que va mantenir fins la mort la seva radicalitat i la va transmetre al seu fill Josep Maria, historiador i president del Colegio de Jalisco a Guadalajara. Gran part de la vida professional i privada d'aquest ha estat dedicada a divulgar l'obra i exaltar la memòria dels protagonistes de l'èxode català. Dos esdeveniments acaben de culminar la llarga trajectòria de Murià envers Catalunya i els catalans de Mèxic. Un ha estat la presència de Catalunya com a convidada d'honor a la Fira Internacional del Llibre. L'altre, l'homenatge a l'exili per part del Govern català. En tots dos projectes la iniciativa i l'esforç de Murià han estat essencials.

D'on va sortir la iniciativa de la FIL?
Va ser el resultat d'un procés acumulatiu, d'anys de participació d'editors a la fira, de relacions entre la Universitat de Guadalajara i les universitats catalanes, d'intercanvis, cal tenir en compte que les autoritats acadèmiques formem part de la junta de la FIL. Es va anar coneixent aquí la potència editorial que és Barcelona i l'interès per tot lloc català va créixer a partir dels Jocs Olímpics. Això coincidí amb la creació per part del Govern de Catalunya de l'Institut Ramon Llull. Allà es van mostrar disposats que Catalunya fos la convidada d'honor i es fes càrrec del pavelló, de l'entreteniment, dels programes externs addicionals. Ens preocupava aquí el possible canvi de govern a Catalunya, però els editors van assumir el compromís que es respondria.
L'any 2002 se'ns va creuar la consellera de Cultura d'Andalusia, quan va anunciar que la comunitat andalusa seria la convidada. Però l'ensurt principal va venir desprès de les eleccions, amb l'anunci de Maragall que Catalunya es presentaria sota el pavelló espanyol. Ells van ficar els peus a la galleda, però penso que a la llarga ha estat positiu, perquè va haver-hi una reacció de rectificació per part del govern que ha donat encara més relleu a tot el que s'ha fet.

Vostè no baixa mai la guàrdia. Forma part de la seva herència estar amatent a qualsevol intent de diluir la catalanitat?
Jo compleixo amb la meva obligació ancestral de catalanitat i hi ha sempre intents en contra. En un acte al Colegio de Jalisco, on va firmar-se el conveni per la creació del Centre d'Estudis i Difusió de Cultura Catalana a Guadalajara, els representants del govern espanyol volien imposar que hi fos present també la bandera espanyola, tal com van fer a l'acte d'inauguració de la FIL. M'hi vaig negar en rodó, les úniques senyeres presents han estat les de Mèxic i Catalunya.
He pogut aturar algunes coses, és veritat, com el doctorat "honoris causa" que se li volia concedir a Fraga Iribarne, durant una visita a la Universitat de Guadalajara. Vaig dir-li a Raúl Padilla, president de la FIL, llavors rector de la UG, "sobre mi cadáver, Raúl". Vaig tenir un fort enfrontament amb en Fraga, la sort per a mi és que érem a Mèxic, no a l'Estat espanyol.

En l'homenatge als exiliats catalans, s'ha lloat l'esforç de molts d'ells per a mantenir la catalanitat. Vostè n'és un gran exemple: els seus dos fills també parlen català. Ha estat difícil, aquesta fidelitat?
La llàstima és que aquest homenatge hagi arribat amb 25 anys de retard, quan malauradament la majoria d'exiliats ha mort, i no es reivindiqués abans a les magnifiques persones que eren aquells 'rojos'. Pel que fa a la nostra fidelitat a Catalunya, no és mèrit meu, és la conseqüència d'haver tingut per pare un català, perquè generava una confiança en el futur de Catalunya que pocs tenien, generava la convicció, molt important, que el ser català té un valor, que és una noció que molts van perdre. La voluntat de ser a la família vam tenir-la sempre, malgrat tot el que ens deien pels anys seixanta, que això del nacionalisme català ja era decadent. Contra aquesta expressió, el meu pare sempre deia: 'Encara que tan sols n'hi hagués un de nacionalista català al món, jo ho seguiria sent".
Encara recordo que hi havia molts que justificaven que els seus fills no parlessin català perquè la mare era mexicana. Punyeta! els meus fills tenen una mare mexicana, pitjor encara, espanyola, i cal veure'ls. Però és que tenien un avi tossut i del morro fort, capaç de qualsevol trapelleria perquè els seus nets parlessin en català.

Creu que el seu pare hagués estat d'acord amb la política d'en Maragall?
Al meu pare la política d'en Maragall l'hi hagués semblat molt poc radical, ell no hi estava d'acord amb el federalisme, perquè era un independentista. El meu pare havia militat a Estat Català. Era un home que no s'empassava les paraules. No ho va fer quan Jordi Pujol va visitar el Colegio de Jalisco. En aquella ocasió, Pujol va tenir un discurs molt nacionalista, que ens va impressionar molt, però el meu pare li va recriminar el no ser prou radical i el president li va respondre que a ell també li "agradaria poder-ho ser". Al meu pare tampoc li hagués agradat la paraula globalització, tan present en el discurs del President Maragall, com tampoc m'agrada a mi. És el mateix que abans es deia sota altres noms, quan es parlava de l'universalisme o de ser ciutadans del món, però això no és res més és un pretext per l'imperialisme, que en el cas d'Espanya vol dir imperialisme espanyol.
Maragall juga molt amb la idea de l'Espanya plural, però en aquesta trobada jo no he parlat amb ell del que ens separa. Ni jo l'hagués convençut, ni ell em convenceria, no és una qüestió de raonament, sinó de sentiment. Penso que és important que ell hagi estat aquí i que s'hagi compromès amb el que s'ha fet. Hi han hagut acords importants per a Catalunya, i espero que tot això prosperi en el futur. Per això en acomiadar-nos vaig dir-li: "President, ara comencem, oi?".

Al programa de les jornades catalanes que s'ha desenvolupat paral·lel a la Fira, el component polític ha estat important. Pensa que hi ha hagut una clarificació de posicions?
Dimarts vaig presentar de nou l'expresident Pujol que va venir al Colegio i després va donar una conferència magistral a la FIL. Va fer una anàlisi molt clara de la situació a Catalunya i va deixar entreveure que convindria que ells tornessin…. Crec que Pujol es debat ara entre el paper d'expresident i el de motor del que serà el futur. Ara bé, el discurs més contundent va ser el d'en Josep Lluís Carod-Rovira a la taula rodona sobre les expectatives històriques, en el qual també vaig participar-hi. Carod va explicar que els socialistes i ERC tenien la mateixa política d'esquerres i que s'ha intentat educar als espanyols en la pluralitat, però que ja s'ha vist que no pot ser i per això s'estan separant.

La seva ponència es titulava "visión foránea". Des d'aquesta, veu la independència de Catalunya possible?
Crec que els catalans tenim el dret de ser-ho. Jo personalment, vaig declarar-me en aquella sala partidari de la independència. Llavors les sis-centes persones que eren allà, entre les quals hi havia potser, 30 o 40 catalans, van aplaudir. Crec que Catalunya està més a prop de la independència del que ho ha estat en 40 anys. En les últimes eleccions els dos partits nacionalistes, ERC i Convergència i Unió, van treure majoria absoluta i per tant es va manifestar més que mai la voluntat nacionalista. Va haver-hi un moment en què Convergència no va saber tirar endavant i Esquerra creu que ells sí que en sabran. Carod pensa que les pròximes eleccions les guanyaran ells. Jo ja tinc 62 anys i la veritat, em corre pressa que hi hagi a Catalunya un govern que posi els fonaments per la independència.