JORDI FONT (Barcelona, 1949), director general de l'Institut del Teatre. Expert en gestió de polítiques culturals, va ser coordinador de Cultura de la Diputació de Barcelona (1983-1999). Com a secretari de Cultura del PSC (des de 1980 fins a 1999), va ser un dels principals impulsors del Pacte Cultural de 1985. Ha estat membre de les executives del Liceu, el Palau de la Música, el CCCB, entre d'altres. És autor del llibre Papers de política cultural.
Quin balanç fa de la gestió cultural del Govern català durant els 23 anys de pujolisme?
Com a aspectes negatius, destaco la manca absoluta de disseny estratègic, la renúncia a una cooperació estable amb ajuntaments, les actuacions inconnexes i clientelars envers la societat civil, el reduccionisme lingüístic, amb greu oblit d'altres aspectes com la política industrial de la cultura, una política lingüística força ineficient i sovint tan sols emblemàtica i un pressupost de l'1%.En què l'ha encertada?
Doncs en alguns acords (pacte bibliotecari, traspassos de Diputació, etc) establerts amb el Conseller Guitart i amb Joaquim Triadú, l'impuls compartit del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i, òbviament, en la creació i consolidació de TV3.
Quina herència deixen aquestes polítiques?
Una herència en la qual es poden remarcar novetats diverses, generalment aïllades i desvinculades de qualsevol noció de "sistema nacional". Posem per cas el Teatre Nacional de Catalunya. Una realitat central aïllada, desvinculada de les arts escèniques del conjunt del territori, de les quals hauria de ser el vèrtex, és a dir, expressió i nau nodrissa. Més encara: un Teatre Nacional pràcticament desentès del nostre repertori escènic de postguerra (per políticament incorrecte?), quan l'actualització permanent del repertori és una de les funcions definitòries de tot teatre nacional. Quines mesures hauria de prendre el nou govern tripartit?
Per exemple, crear un Consell de les Arts, per fixar objectius estratègics compartits amb els agents implicats en la vida cultural, i establir els procediments rigorosos i transparents per acabar definitivament amb la corrupció de la "repartidora". També un acord-marc amb l'Administració Local, perquè les actuacions de les administracions esdevinguin complementàries i al servei d'objectius nacionals compartits. I necessitem un Pla Nacional d'Equipaments Culturals que abasti tot el territori, que contempli les biblioteques, els teatres i auditoris, els museus i centres patrimonials, les cases de cultura, els centres d'art, etc.
Les relacions del Govern català i l'espanyol en el terreny cultural són tibants, sobretot per l'exclusivisme cultural que practica l'Estat. Cal canviar la manera d'actuar a Madrid?
El govern espanyol té l'obligació constitucional de treballar per les quatre llengües que inclouen els territoris de l'Estat i per les cultures que en elles s'expressen. L'absentisme que ha practicat fins ara ha comptat amb un aliat d'excepció: un cert autarquisme nostrat, encantat amb no veure-li el pèl al govern espanyol. No pot tornar a passar. Tot el zel que calgui en la defensa de les nostres competències culturals, però mai al preu d'alliberar el Govern central de les seves obligacions envers la cultura i la llengua catalanes. Quina ha estat el paper dels ajuntaments en política cultural?
Han fet una tasca de suplència desmesurada en matèria de cultura. No tan sols han construït les biblioteques que la llei els demanava -i ho han fet de manera exemplar i innovadora-, sinó que han donat resposta a les creixents necessitats culturals de proximitat. En aquest sentit, la tasca de formulació i d'impuls de models realitzada per la Diputació de Barcelona en el terreny de la cultura ha estat pionera, i avui és referència obligada a nivell català i espanyol. Globalment, l'oferta cultural del país és prou bona?
Catalunya disposa, en alguns camps, d'una oferta cap enfora força bona o molt bona, però que navega sola pel mercat internacional o transita per unes vies oficials de potència clarament insuficient. En altres casos, l'oferta és realment feble, com és el cas del cinema i l'audiovisual, que posa de manifest el greu dèficit acumulat pel nostre país en el terreny de les polítiques industrials de la cultura.I quina creu vostè que seria la "vergonya cultural" de Catalunya?
Seria la frustració de les grans expectatives suscitades pel Fòrum 2004. Que Barcelona s'erigeixi en referència internacional, en àmbit de diàleg seriós, en frontissa capaç d'articular la cultura crítica amb la cultura de govern i fer avançar així la consciència del món i l'esperança en un projecte transformador a escala global.
