JAUME BOSCH (Barcelona, 1953), és vicepresident d'ICV, una formació que ara recupera l'espai polític que va perdre el 1999. Llicenciat en Dret, és funcionari del cos superior d'Administració de la Generalitat. En l'àmbit polític, va ingressar al PSUC a principis dels setanta, ha estat regidor de Sant Feliu de Llobregat des de 1979 fins a 2003 i ha ocupat la vicepresidència de la Diputació de Barcelona. També ha estat subdirector general de coordinació de Policies Locals. Sovint s'ha atribuït el creixement d'ICV a la guerra a l'Iraq, però d'ençà del fracàs electoral de 1999, ICV ha fet un clar replantejament de la seva estratègia. El 25-M, els electors el van percebre?
Evidentment, el nostre creixement és fruit del treball, tot i que els darrers desastres hagin mobilitzat més l'electorat d'esquerres. Des de 1999, ICV hem intentat demostrar que, per una banda, tenim un perfil polític propi, som l'esquerra verda nacional, i per l'altra, que ens hem deslligat de la imatge de supeditació que vam donar a les anteriors eleccions en anar en coalició amb el PSC a Tarragona, Lleida i Girona. Això s'ha traduït en l'obtenció del 10,5% dels vots a les eleccions municipals, que ens han tornat a situar al mapa polític català després d'anys de poca incidència. Amb aquests bons resultats, quines noves perspectives s'obren per a la coalició al Parlament?
Pensem que és perfectament factible obtenir representació per a les quatre províncies i incrementar substancialment els cinc diputats actuals. Després caldrà veure si la nostra formació és decisiva per a la formació d'un possible govern. En aquest sentit, ICV aposta per un govern PSC-ERC-ICV que representi el canvi real a Catalunya. Però ERC defensa sovint un govern tripartit CiU i PSC, i a vostès els deixen fora…
No ens preocupa, perquè si algú ens convidés a participar en un pacte així, no hi entraríem, preferiríem fer una bona tasca d'oposició. I no perquè pensem que CiU sigui el mateix que el PP, sinó perquè creiem que el canvi real a Catalunya ha de tenir una visibilitat clara, que passa perquè CiU sigui a l'oposició. Fins i tot pot ser positiu per la pròpia Convergència, perquè ja fa massa anys que és al Govern i segurament necessita una certa regeneració.ICV ha ordenat l'espai polític a l'esquerra, com ho ha aconseguit?
La clau ha estat definir clarament a quin sector social ens volem adreçar. No aspirem a tenir el 40% o el 50% dels vots, sabem que un partit que es col·loca en un espai a l'esquerra del PSC i d'ERC no pot tenir aquest percentatge. El nostre electorat potencial és gent que es considera bàsicament d'esquerres, que té un component nacional clar i que se sent còmode amb l'ecologisme. Aquest espai és, per definició, minoritari. Però parlem d'una minoria que pot arribar al 20% dels electors, molts dels quals han donat vot útil al PSC o a ERC perquè fins ara no veien ICV com una opció de govern. A vostès ningú no els acusarà d'ambigüitat. ICV és molt clara en la política de pactes, perquè busquem aquest vot d'esquerra, que pensem que podria estar al voltant del mig milió de persones. En canvi, PSC i ERC busquen, legítimament, el vot de centre. Això els permet jugar a ambigüitats a l'hora de pactar, si cal, amb CiU. En Maragall no se n'amaga, i en Carod explora clarament l'electorat que fins ara ha votat CiU i que està descontent amb els pactes amb el PP. Només cal pensar el significat que té que Pere Esteve sigui el número 3 per Barcelona. S'han superat definitivament les diferències entre ICV i EUiA?
Les relacions estan totalment consolidades, perquè la coalició no ha suposat la renúncia a cap dels nostres principis de projecte nacional, que inclou la defensa del dret a l'autodeterminació i la necessitat de reformar la Constitució i l'Estatut. ICV és europeista. Però, com valora el projecte actual de Constitució europea?
Ens creiem de veritat la construcció europea, però amb el projecte actual de Constitució no podem estar-hi d'acord, perquè no reconeix el poder de les regions amb capacitat legislativa en el marc de la construcció europea. Si no es modifica aquest aspecte, nosaltres ens definirem per l'abstenció o pel no en el referèndum de 2004. Tot i així, el fet que hi hagi Constitució europea i que la voti el poble ja és molt positiu. Les modificacions no seran fàcils, i a més, el president espanyol presenta la Constitució europea com un fre a les expectatives sobiranistes d'Euskadi i Catalunya…
Això ens donarà encara més motius per no donar el sí, independentment de que provablement l'objectiu dels redactors del projecte no sigui aquest. Vostè ha estat una persona formada i molt sensibilitzada en l'àmbit de la seguretat ciutadana. Creu que el desenvolupament del model policial català és adient?
És un model indefinit perquè, d'entrada, l'autèntic model de seguretat de Catalunya hauria de partir de la base que el president de la Generalitat és l'autoritat màxima en matèria de seguretat, i que els alcaldes ho són al seu municipi. Per tant, la Junta de Seguretat, que s'ha creat per fer compatibles les competències de la Generalitat amb les del Govern central, és un element que reflecteix aquesta indefinició. Això només se solucionarà quan quedi clar que la seguretat és una competència normal que ha d'exercir el govern autonòmic. No pot ser que la tingui el Govern central perquè no se'n refia ni dels ajuntaments ni de les comunitats autònomes.Quin cost va tenir que el Govern català donés suport a la Llei de Forces i Cossos de Seguretat impulsada pel PSOE el 1986?
Es va cometre un error greu, perquè la llei limitava molt les competències de les policies autonòmiques i locals. Això s'explica perquè durant molts anys, el model policial català no era una prioritat per a Jordi Pujol, i per tant, ja li anava bé, la llei. Però quan el Govern ha decidit que és un tema prioritari, s'ha adonat que ja s'han cremat moltes expectatives i esperances.