JOSÉ ZARAGOZA (Molins de Rei, 1961), va ser un dels fundadors de l'agrupació local del PSC de Molins de Rei, ciutat de la qual n'ha estat regidor des del 1987 fins el 1991. Ha estat coordinador de la Secretaria de Política Municipal i de la d'Organització del PSC, i membre del comitè federal del PSOE. Ocupa el càrrec de primer secretari de la Federació del Baix Llobregat des del 1988, i actualment és secretari d'Organització i Finances del PSC. Zaragoza és l'home fort de Montilla a Catalunya.
CiU els ha passat la pilota, dient que és el PSOE qui posa en perill l'aprovació de l'Estatut, i en conseqüència, que el PSC haurà de donar explicacions...
L'estratègia de CiU era del tot previsible. Durant 23 anys, mai no ha plantejat cap reforma de l'Estatut, menys encara en els darrers vuit anys, perquè tenia un compromís: a canvi del suport incondicional del PP al Parlament català, CiU es comprometia amb Aznar a no proposar cap reforma de l'Estatut. Ara CiU es troba a l'oposició, i amb un Govern que en un any enceta allò que ells no han volgut fer mai. CiU sap que si el Govern català se'n surt i tira endavant l'Estatut i el finançament, el senyor Mas està mort políticament.
Però si CiU frena l'Estatut "per salvar Mas", haurà d'apagar un altre foc, el de justificar-se davant el seu electorat. No és molt complicada, la seva anàlisi?
No, perquè Artur Mas juga al tot o res. A mesura que veu que el Govern de Catalunya aconsegueix que Madrid accepti unes reivindicacions que en 23 anys cap Govern, i dic cap Govern, ha acceptat, planteja qüestions més maximalistes amb l'esperança de bloquejar els acords. CiU inventa un escenari que li permeti justificar el seu vot negatiu a l'Estatut, amb l'argument que els altres no hem acceptat les seves condicions.
Sigui com sigui, si CiU no vol, no hi ha Estatut.
Ja s'ho faran, perquè aquesta estratègia no els portarà enlloc. El partit de Jordi Pujol, basat en la política del peix al cove, no té res a veure amb el partit d'en Mas, radicalitzat i imitador de l'estil opositor Aznar-Zaplana, que consisteix a cremar el terreny per intentar si amb aquest foc se'n surten. Amb l'Estatut, el Govern de Catalunya ha de ser un punt mig entre la radicalitat de Mas i el peix al cove de Pujol.
Com un cafè per a tothom?
Volem fer un pas gran, potser no tan gran com voldria algun sector de la societat catalana amb plantejaments independentistes, però sí un pas prou ampli perquè el nostre país torni a florir. Els potencials de país s'estan marcint i no podem esperar a tenir un Estatut per a trenta anys. Els problemes els hem de solventar ràpidament, i ara tenim una oportunitat històrica per fer-ho.
L'oportunitat és un govern del PSOE a Madrid, i la promesa del seu president d'aprovar un Estatut que sorgeixi del consens del Parlament català. I si falla el PSOE?
Des de Catalunya hem de fer una proposta raonable i realista, i creiem que ens podem posar d'acord amb el PSOE, sobretot perquè Zapatero és el president que millor ha entès Catalunya. Podem aprofitar aquesta oportunitat si no oblidem que les reformes que necessita Catalunya les hem de fer de manera racional.
El PSC és molt optimista, no ho són tant altres partits i alguns sectors de la societat. Poden venir sorpreses tant des de Catalunya com des d'Espanya.
Jo tinc una percepció molt positiva del procés. No vull fer política ficció, perquè si et situes en l'escenari del fracàs, ja estàs condicionant el que estàs fent.
Política ficció o no, els acords de Govern ja preveuen un pla B per a aquesta situació.
Sí, l'acord del Tinell és clar: en aquest supòsit hem de consultar els ciutadans.
Quan el PSC va firmar el Pacte del Tinell, que incloïa Estatut i finançament, ho va fer pensant que no governaria el PSOE a Espanya, i que per tant, algunes propostes ja quedarien diluïdes pel propi escenari del PP?
Contemples tots els escenaris possibles, però nosaltres vam fer un pacte per Catalunya. La prova és que abans de les eleccions, el tripartit que ara governa va fer un acord per a la reforma de l'Estatut, que va ser presentat al Parlament. Va ser molt criticat, perquè PSC, ICV i ERC el vam parlar amb els socialistes espanyols. Volíem assegurar-nos que tindríem gent al Parlament espanyol que ens acompanyés en aquesta discussió.
Es creu realment, el pacte amb l'independentisme d'ERC?
El pacte que va fer el PSC és estratègic, no conjuntural. No hem pactat només per una legislatura, sinó que desitgem que aquest model de govern duri anys. El PSC creu en un model polític de país, i governar amb ICV i ERC no és una qüestió de majories, sinó de defensa d'aquest model. Ho hem fet en ajuntaments, diputacions, i ara, a Catalunya i també a Espanya. Però evidentment, ICV i ERC tenen ideologies diferents, i per això vam fer el Pacte del Tinell.
O sigui que en el model de país del PSC no hi té cabuda l'anomenada "sociovergència".
La "sociovergència" l'ha tornat a posar de moda CiU des que és a l'oposició. És com un peix, el treus de l'aigua i s'ofega, perquè no està en el seu ambient, el poder. CiU té pressa per tornar a l'aigua, i utilitza el model Aznar-Zaplana de cremar-ho tot ràpidament, i a la vegada, suggereix coses que només passen per la seva imaginació, com aquesta "sociovergència". Nosaltres no pactem amb qualsevol només per mantenir la cadira del poder.
El PSC s'ha sentit pressionat pel PSOE pel que fa a l'Estatut o el model de finançament que hauria de sortir de Catalunya?
No hi ha cap pressió, perquè el PSC és independent del PSOE, administrativament, legalment i políticament. CiU ho va descobrir després del 16-N, quan el senyor Mas va deixar encomanat que truquessin a Ferraz, pensant que allò que diuen que el PSC és la sucursal del PSOE a Catalunya, era veritat. La sorpresa va ser desagradable, quan a Madrid els van contestar que ells no tenien res a dir del PSC. CiU es creu les seves pròpies mentides, aquest és el seu gran error. Però en el darrer congrés del PSOE, alguns socialistes espanyols també van descobrir que el PSC és un partit diferent.
Tenen vostès un model propi diferenciat del PSOE?
El PSC ha pres una opció com a projecte polític català. El futur de Catalunya com a país passa per l'entesa amb la resta d'Espanya, per tant, Catalunya ha d'estar dintre d'Espanya, però amb un model diferent del que hi ha ara. Volem una Espanya plural, i per aconseguir-ho, el nostre aliat històric és el socialisme espanyol. Tenim molt clar que no volem res amb la dreta. Per al PSC, el PSOE és un aliat, però mai una dependència en cap de les dues direccions. Des de Catalunya no podem pretendre que la gent d'Espanya pensi com nosaltres, perquè les seves realitats són diferents a les nostres, per això ens cal negociar i pactar, defensant els interessos del país.
Com conviuen en un mateix partit perfils catalanistes com el de Pasqual Maragall amb un personatge tan jacobí com Josep Borrell?
Molt fàcilment, el senyor Maragall és el president del partit, i el senyor Borrell no. Més clar no puc ser.
Hi té cabuda, un sector espanyolista, al PSC?
El límit en aquesta qüestió el posa el senyor Fernández Teixidó, que va ser dirigent del CDS, un partit únicament espanyol, i ha passat a ser un dels dirigents de la nova cúpula de CiU. Aquest és el límit, i al PSC no hi ha ningú que hagi tingut el plantejament del senyor Fernández Teixidó. La frontera del PSC està més a prop del catalanisme que la de CiU.
