JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA, (Cambrils de Mar, 1952) presideix ERC des d'aquest 2004, després d'ocupar durant vuit anys la secretaria general del partit. Ingressa a Esquerra el 1987, amb una llarga militància política que va iniciar al PSAN als anys 70 en la lluita contra el franquisme, i després d'haver viscut el projecte de Nacionalistes d'Esquerra. Ha estat conseller en cap de la Generalitat del desembre del 2003 al gener del 2004. Amb una llarga trajectòria professional com a filòleg, Carod-Rovira és també un reconegut activista cultural.

Josep-Lluís Carod-Rovira dóna per plenament superada, personalment i políticament, la seva etapa de sortida del govern?
Tots els esdeveniments que van passar, per a mi ja pertanyen al passat. Personalment m'ha anat molt bé, perquè he pogut fer vacances per primer cop en molts anys. Políticament, ara ja em trobo absolutament en una altra dimensió, tinc molt clar que en aquests moments el meu lloc no és al govern, i tinc per endavant tres anys apassionants per fer una activitat que m'està resultant humanament i políticament molt gratificant, recórrer el territori per escoltar i parlar amb la gent.

Vol dir que descarta la possibilitat de tornar al govern en aquesta legislatura? Hi ha rumors que apunten que al desembre hi haurà canvis i que vostè podria tornar a la Generalitat al desembre.
Personalment, ja fa molts mesos que he descartat aquesta possibilitat. Quan vaig sortir del govern vaig assumir molt aviat que era per no tornar-hi.
En aquesta legislatura...
En aquest govern.

És creïble que ERC surti del govern per motius polítics?
ERC és el partit que té més interès en què el tripartit duri tota la legislatura, perquè si hi ha aquest govern, és perquè nosaltres ho vam voler. Per tant, perquè es produís l'absència d'ERC hi hauria d'haver una causa molt greu, com ara un incompliment flagrant de l'acord del Tinell per part dels altres socis, o el que ja seria una crisi d'abast nacional, que els dos grans objectius de la legislatura, l'estatut i el finançament, no s'aconseguissin de la manera que preveu el pacte. Aleshores, no seria tant una ruptura del govern per part d'ERC, sinó que ja no tindria sentit que aquest govern continués.

Quina capacitat de pressió té ERC en aquest govern?
La que correspon a un partit que no governa sol, sinó en un govern de coalició de tres partits, que no té la presidència de la Generalitat, però que sí que té un conseller en cap, i que només té 23 escons de 135. Per tant, no podem demanar miracles amb els instruments que tenim.

I quines accions del govern de Catalunya demostren a un ciutadà que ERC és al govern?
D'entrada, aquest és un govern de coalició, si fos només d'ERC seria molt diferent, però hi ha elements perfectament diferenciadors, malgrat que de vegades aquestes accions costen de fer arribar al ciutadà. Per exemple, la política que es fa des de la secretaria general de l'Esport de reforçament de la projecció internacional de l'esport català és evident que és obra d'ERC. També ho és un discurs de molta atenció sobre la immigració i la necessitat que la gent que ve de fora s'incorpori plenament a Catalunya com a societat nacional diferenciada. I la política educativa del govern, que no només consisteix a reforçar l'ensenyament amb 2.000 mestres més, sinó amb centres d'acollida de la població immigrant perquè no hi hagi una fractura social entre els ciutadans en motiu del seu origen. Destaca també el suport al petit comerç i el treball fet per Governació en el repartiment del Pla d'Ajudes i Serveis, on per primera vegada, tots els municipis estan satisfets, siguin del color polític que siguin. És obra d'ERC el fet que hi hagi titulacions universitàries europees que en tot l'estat espanyol només s'imparteixen a Catalunya.

ERC necessita fer part del seu camí amb altres formacions, i ara ho fa amb el PSC, que vol una Catalunya integrada en l'Espanya plural. Tem que aquesta necessitat pugui aigualir el projecte polític d'ERC?
Independentistes a Catalunya només ho som nosaltres. O tenim clara aquesta constatació, o estem fent una volada de coloms. Tots els altres partits no volen la independència, hi estan en contra, per tant, qualsevol pacte que fem, fins que no arribem a ser una majoria social que ens doni la majoria parlamentària, comportarà haver de pactar que un tros del camí l'hem de fer amb altres forces. Ara el fem amb el PSC i ICV-EUiA, i en alguns aspectes ha comportat passos endavant. Ara bé, que governem junts no vol dir que tinguem objectius finals iguals. Si no féssim aquesta part del camí amb altres formacions, passaríem a la marginalitat política.

En aquest camí, Maragall ha anat a Madrid a representar Catalunya en un acte de reafirmació del nacionalisme espanyol, Zapatero va sortir al balcó de la Generalitat en prendre possessió el nou govern... Tem un retrocés nacional?
La presència del president a Madrid és una decisió unilateral, que en cap moment va ser exposada al Govern, però com a president té tot el dret de prendre aquesta decisió. Però és un gest totalment prescindible, perquè aquí només ha provocat irritació, i a la resta de l'Estat ningú es creu que sigui sincera la presència d'un president de Catalunya. No obeeix a res, i crec que s'ha de veure més en clau interna de partit. Dit això, de la mateixa manera que quan el president de la Generalitat va a Madrid representa el que representa, quan el conseller en cap, el primer ministre de Catalunya, diu que la festa del 12 d'octubre té un tuf colonialista imperial ranci, doncs ho diu el primer ministre de Catalunya...
Però estic preocupat personalment per una cosa: veig, sobretot pel que fa als mitjans de la CCRTV, que hi ha alguns elements d'escassa sensibilitat respecte a l'espai lingüístic i cultural dels Països Catalans, no hi ha el nivell de sensibilitat i actuació que caldria.

Sumi-li a això l'evidència d'un procés d'espanyolització dels continguts de la CCRTV, que ja va començar amb el govern de CiU. I ara, el diputat socialista Joan Ferran, amenaça amb un llibre d'estil per als mitjans públics que pretén eliminar termes com Països Catalans o estat espanyol. Impedirà ERC aquest atac?
Aquesta idea no ha de prosperar, va contra el sentit comú i la realitat, seria una barbaritat. Però per desgràcia, ni ara ni abans, els mitjans de comunicació públics s'han pres mai seriosament l'abast territorial de la cultura catalana com un objectiu que té sentit per ell mateix.

I doncs, per què la CCRTV no va ser un objectiu bàsic d'ERC quan es va negociar l'acord de govern, per canviar aquesta realitat?
ERC, equivocadament o no, sempre va centrar la seva prioritat en el sistema educatiu. Respecte als mitjans de comunicació, el cert és que les grans peces a moure dintre de la Corporació, justament es van moure en el moment en què va saltar el meu afer, vaig sortir del govern i durant setmanes, ERC i el govern no tenien un conseller en cap. Aquesta debilitat d'ERC va ser aprofitada claríssimament pels socis de govern per reforçar les seves posicions a la CCRTV.

Des de CiU s'acusa el govern de desnacionalitzar el país. Això inclou ERC, com a part integrant del govern.
CiU ha actuat durant 25 anys, i de vegades sembla que encara ara hi actuï, pressuposant que ERC ha de dir que sí a totes les propostes que plantegi. Nosaltres no tenim cap obligació nacional ni cap deure patriòtic de dir sí a una formació política amb la qual tenim discrepàncies profundes, però amb la qual també hem de ser capaços de restablir ponts personals i complicitats ideològiques i polítiques. CiU donava per suposades moltes coses, com si ERC fos la seva filial. Però ERC no és una variant dialectal de CiU, és un sistema lingüístic absolutament independent.

Malgrat les diferències ideològiques entre ERC i CiU i les evidents tensions, s'intenten refer les relacions?
L'hegemonia durant un quart de segle de CiU s'havia basat en part sobre un menyspreu deliberat cap a ERC, uns menyspreu que ara, quan els papers s'han invertit, ha provocat que refer amb naturalitat les relacions amb CiU no hagi estat una tasca fàcil, però s'està fent. Dit això, no oblidem que entre CiU i ERC hi ha una diferència encara més important que les dretes i les esquerres, i és que mentre ERC vol un país independent i lliure i que tingui el seu estat, CiU no vol que Catalunya sigui un país lliure i independent. Una altra cosa és que no siguem prou capaços com per teixir elements de complicitat en temes d'interès nacional de sentit comú. Però aquest sentit comú l'hem de practicar també amb la resta de partits, perquè Catalunya no és només la suma d'ERC i CiU.