ENRIC MARÍN (Barcelona, 1955) és doctor en Ciències de la Informació per la UAB. Des de 1978 ha exercit la docència com a professor titular adscrit al Departament de Periodisme de la UAB. Ha estat vicedegà de Relacions exteriors de la Facultat de Ciències de la Comunicació de 1989 a 1991, i degà d'aquesta facultat entre 1991 i 1995. Ha estat membre del Consell d'Administració de la CCRTV per ERC i del Consell d'Administració de BTV. Ha rebut els premis d'assaig Antoni Rovira i Virgili (1991) i Joan Fuster (1994). El maig de 2004 substitueix Miquel Sellarès al capdavant de la secretaria de Comunicació del Govern de la Generalitat.
Vostè va admetre que la nota informativa que el Govern va trametre als mitjans de comunicació anunciant restriccions en l'accés a l'anomenada "zona zero" del Carmel va ser un error. Quina mena d'error?
La nota la va redactar gent de la meva oficina, i per tant, jo l'assumeixo. El text tenia un greu problema de redacció, i és cert que es podia interpretar molt fàcilment, encara que literalment no ho digués, que és el Govern qui decideix què és notícia i què no ho és. És evident que no volia dir això. Però la nota va ser redactada en un moment de molta pressió.
Qui o què els va pressionar tant?
Després d'una reunió amb quasi tots els mitjans de comunicació el dilluns dia 7, en què vam acordar obrir la possibilitat d'obtenir imatges sense vulnerar les normes de seguretat, vam proposar que entressin de forma rotatòria tots mitjans de comunicació, i que aquests donessin les imatges a la resta. Però l'endemà, a l'hora d'establir els torns d'entrada, es va crear una situació de gran tensió, perquè tots els mitjans volien entrar-hi el mateix dia. L'acord era impossible, i després de discutir-ho internament, la secretaria de Comunicació vam decidir que potser el millor era que hi entressin les agències de notícies i que passessin les imatges. El problema és que la nota donava lloc a una interpretació errònia, i vull dir que entenc i comparteixo la reacció irritada dels professionals.
A més de la pressió dels mitjans, hi va haver pressió de l'Ajuntament de Barcelona o de dins del Govern per treure aquesta nota?
No, de cap manera. Tota la pressió va venir de la impossibilitat de posar d'acord tots els mitjans de comunicació. Però ara que em puc mirar tot això més tranquil·lament, veig que hi ha un component de difamació de la meva persona, atribuint-me coses que no he fet. Algú va jugar a fer confondre un esborrany de document que s'elabora en una reunió entre comitès professionals, l'Ajuntament, el Col·legi de Periodistes i la Generalitat amb un inexistent document del Govern en què es defineix una política d'informació restrictiva.
Aquest algú s'identifica amb nom i cognoms i demana la seva dimissió, David Madí, exsecretari de Comunicació del Govern de CiU.
Ell mateix em truca dimarts dia 8 al vespre advertint-me que si no retiro el protocol, l'endemà demanarà la meva dimissió. Davant la meva sorpresa, em diu que m'atribueix l'autoria, com a Govern, d'un document que restringeix l'accés als periodistes a la zona afectada per mesures de seguretat. Jo li contesto que aquest document no és meu, sinó que és un esborrany que s'estava negociant amb la voluntat de facilitar les coses.
En algun moment ha contemplat la possibilitat de dimitir?
No! I si ho fes, no seria per un document que jo no he fet. Aquesta feina m'apassiona massa, i el que es pot fer en temes de comunicació es aquest país en els propers 3 anys és històric, i jo hi dedicaré totes les energies.
CiU té una fixació especial amb la secretaria de Comunicació? Primer el seu antecessor, després vostè...
És una fixació amb el Govern en general. La intenció política de tot aquest escàndol és crear més crisi. El Carmel ja és una situació molt dura des del punt de vista de la gestió del Govern, i si a més a més hi incorpores una crisi política sobrevinguda, encara la fas més difícil, i si aquesta crisi afecta la secretaria de Comunicació, encara es més visible. I ja el remat, si a més la secretaria la dirigeix una persona vinculada a Carod, que ja va sortir del Govern, doncs encara és més rendible políticament.
Des de CiU, només David Madí ha fet campanya per la dimissió del secretari de Comunicació.
De fet, en la compareixença parlamentària del conseller Portaveu, CiU no demana la meva dimissió, tot i fer una intervenció molt crítica, sinó que la demana el portaveu del PP. Mentrestant, en David Madí fa efectiva la seva amenaça de la nit abans de manera insistent.
ERC ha perdut competències en Comunicació en el temps que porta de legislatura?
Al contrari. Quan jo entro al Govern, demano que es recuperi la transversalitat del a política comunicativa, i es reestructura l'àrea de Comunicació. Entre d'altres coses, la subdirecció de Mitjans Audiovisuals passa ser direcció general, perquè per afrontar el trànsit a la televisió digital i la reorganització de les televisions locals s'ha de reforçar. A més, s'unifica tota l'àrea de Comunicació i es crea una comissió interdepartamental per coordinar la comunicació de totes les conselleries. Avui, la secretaria de Comunicació té més recursos dels que tenia abans per definir les polítiques publiques en el camp de la comunicació. I això és molt important, perquè el món de la comunicació a Catalunya i als Països Catalans experimentarà més canvis en els propers 10 anys que en els 40 anteriors.
El secretari de Comunicació d'un Govern no hauria de tenir competències sobre la comunicació del president?
Jo faig reunions regulars, per tant, les polítiques de comunicació que afecten el president no em són alienes. Ara, crec que és lògic, i més en un esquema republicà com el que m'agrada a mi, que el president tingui una certa autonomia de funcionament. La clau és que les polítiques comunicatives que estan directament vinculades al president no siguin contradictòries amb les del Govern. I la meva responsabilitat primera és procurar per la coherència de les polítiques comunicatives de tot el Govern.
L'oposició diu que la secretaria de Comunicació no té un projecte comunicatiu de Govern, i que si el té, aquest és només el del PSC.
Hi ha un discurs que ve del nacionalisme conservador que fins ara era hegemònic que consisteix a dir sistemàticament que el paper d'ERC al govern és inútil. L'objectiu d'aquesta estratègia és molt transparent i evident: si la presència d'ERC al Govern és inútil, aquí només queda un catalanisme útil, que és el que està a l'oposició.
I aconsegueix un cert desgast del Govern?
La crisi del Carmel ha posat a prova el Govern de la Generalitat. Estic convençut, però, que se superarà la crisi i això farà enfortir més les dinàmiques internes del Govern del país.
Quin és aquest projecte comunicatiu del Govern?
El programa en el camp de la comunicació que té el Govern, i que gestiona la secretaria de Comunicació és el més ambiciós que ha tingut mai aquest país. Remeto a qui digui que no tenim projecte que miri el Pacte del Tinell per saber què estem fent des de la secretaria, perquè ho complirem tot. Al Pacte es recullen mesures que, agregadament, tenen dimensió històrica. Des de l'elaboració de la llei de l'audiovisual, la llei de la CCRTV, la planificació del trànsit a l'era digital, el blindatge de la independència de la CCRTV, etc. Mesures que estaven contingudes en els programes de les formacions d'esquerres, i de forma molt clara, a ERC.
Hi ha algun repte especialment important?
En aquest moment, el Govern de Catalunya ha de tenir instruments potents al seu abast per poder planificar, per primera vegada, el sistema de comunicació d'aquest país. I un dels eixos més importants, en què treballem conjuntament amb Cultura, el DURSI i Presidència, és fer possible que a Catalunya es pugui fixar un cluster de l'audiovisual, perquè bona part futur del país passa per aquest cluster.
Els mitjans de la CCRTV són ara menys nacionals que fa uns anys?
Les enquestes del CAC són un bon termòmetre en aquest sentit. Des de fa uns tres anys, l'apartat de l'enquesta sobre credibilitat assenyala, que més enllà del lideratge d'audiència, TV3 és també líder en credibilitat. Naturalment, aquest lideratge seria impossible si TV3 s'hagués desnacionalitzat o s'hagués convertit en una televisió governamental.
