ANTONI VIVES (Barcelona, 1965) és llicenciat en Ciències Empresarials. A través d'Acció Catalana ingressà a ERC, i des de 1999 milita a CDC, des d'on ha ocupat la Secretaria de Planificació Econòmica (2000) i la Secretaria del Govern de la Generalitat (2001-2003). Actualment és vicesecretari general de militància, participació i formació de CDC, funció que compagina amb la direcció de la Fundació Ramon Trias Fargas i amb la direcció de la recentment creada Associació Tribuna Galeuscat. És autor de les obres Perplexitat i el Somni (2002) i El Nacionalisme que ve (2003), premi d'assaig Joan Fuster dels Octubre, i la setmana vinent presenta el llibre Barcelonies. Lletra de Batalla per Barcelona (Angle Editorial). Tot just fa dos mesos es va presentar Tribuna Galeuscat, en el marc de l'associació política de CiU-PNB-BNG a Galeuscat. Com es va impulsar aquesta iniciativa?
A Galeuscat vam veure la possibilitat d'anar molt més enllà de la simple coalició per comparèixer electoralment junts quan convé. Vaig pensar que havíem d'aprofitar el potencial de generació de coneixement i de creació de relació acadèmica amb continguts polítics que tenim a les fundacions vinculades als nostres partits, i la manera podia ser crear una fundació de fundacions que posés al centre del debat polític espanyol el nacionalisme com a element necessari per a la comprensió de l'Espanya moderna.

Fins ara Espanya no ha comptat gens amb els nacionalismes per a la vertebració de l'Estat. Quina és la seva importància?
Amb Tribuna Galeuscat hem anat a explicar als espanyols que, mentre nosaltres portem un carnet d'identitat a la butxaca que posi que som espanyols, tenim tant dret com qualsevol ciutadà de Ciudad Real o de qualsevol altre lloc a opinar sobre "el tot", de la mateixa manera que ells condicionen la nostra vida, nosaltres volem condicionar la seva.

En aquest sentit, no hi ha gaire voluntat de diàleg, a Espanya.
A Espanya no hi ha maduresa suficient per construir un espai central on en comptes de tirar-se els plats pel cap, uns i altres parlin amb naturalitat. Però si fossin veritablement intel·ligents, descobririen en el nacionalisme l'eina necessària per modernitzar políticament Espanya. I a més a més, Espanya ho aniria a explicar pel món en comptes d'amagar-nos.

Quina força tenen els nacionalismes per incidir en aquest debat?
Des d'un punt de vista polític, el que donen els escons, i pel que fa a l'hegemonia dels discursos, la veritat és que ben poca. Per exemple, quan el PP parla de la nostra llengua, diu unes barbaritats increïbles, i molta gent del PSOE diria exactament el mateix, però calla perquè té un punt més de prudència.

Quines conseqüències té aquesta manca d'hegemonia de discursos?
Moltes, per exemple, el fet que Izquierda Unida tingui un projecte de llei electoral al damunt de la taula amb el qual pretén minvar d'una manera brutal la presència dels partits que tenen una implantació tan sols regional, obeeix a una certa idea d'Espanya i del que ha de ser la política espanyola.

Zapatero ha fet passes cap a l'Espanya plural que prometia?
L'únic que ha fet ha estat una cosa, i és que, sense complir la seva paraula, ha donat la possibilitat que per primer cop en la història d'Espanya en una situació de normalitat institucional, hagi estat possible fer un avanç substancial en el marc autonòmic.

Amb això ja es pot dir que hi ha un reconeixement de l'Espanya plural?
És clar que no. Però aquest avanç no s'hauria pogut donar sota el mandat d'algú que no fos Zapatero. El president espanyol, sense saber ben bé com, s'ha trobat en aquest context. Sempre he pensat que Zapatero és un oportunista que s'ha fet reformista més per necessitat que per voluntat. Però francament, parlar de plurinacionalitat em sembla un excés, i parlar de retrocés en aquests moments em sembla senzillament fals.

Tribuna Galeuscat proposa alguna via per arribar a l'Estat plurinacional?
No proposem cap fórmula, però en tot cas, la nostra aposta seria semblant a un estat de composició absolutament asimètrica.

Tindria alguna cosa a veure amb el federalisme asimètric?
No som federalistes, en absolut. El federalisme és una trampa en la qual hi cau molta gent, que només serveix per justificar l'enquadrament de realitats massa diferents en una unicitat, que ens portaria a la situació que més o menys tenim en aquests moments.

Quina relació volen tenir amb Espanya, doncs?
Si hem de ser espanyols, com sembla, ens hem de poder sentir còmodes dins d'Espanya, institucionalment, financerament i des del punt de vista del benestar de les persones. Però avui això no està garantit, i ser espanyols ens surt malament. Però és que als espanyols tampoc no els surt bé, tractar-nos com ho fan.

Entre la via catalana i la via basca hi ha camins que es puguin fer en comú?
La realitat catalana va molt per davant de la basca, a tots els nivells, en contra d'allò que molta gent, que per cert coneix poc la realitat basca, acostuma a dir. En primer lloc, perquè nosaltres tenim una sola nació, considerada molt majoritàriament per tots els catalans com a tal, mentre que a Euskadi no passa de la mateixa manera. Catalunya té un gruix de pensadors, intel·lectuals, artistes, escriptors, etc, molt superior al basc en quantitat, no vull dir en qualitat. I encara que només sigui per volum, la nostra és una cultura molt més gran, i per tant, amb més pes.

Euskadi juga amb altres avantatges.
Sí, el seu punt de partida és millor que el nostre, com a mínim des del punt de vista estatutari. I no pas, com es diu, pel fet que hi hagi hagut armes al damunt de la taula en el moment de la negociació, sinó segurament perquè les condicions derivades de tot el que va passar al segle XIX i al XX els van ajudar força. Amb tot, vull destacar la coincidència total de les direccions del PNB i CiU tant pel que fa a la visió d'allò que han de ser els nostres països com en la visió estratègica. I això és absolutament nou en la història dels dos nacionalismes.

En què consisteix, aquesta estratègia?
Dir descaradament als espanyols que si nosaltres hem de jugar a tot això que juga Espanya, volem ser comptats com el primer, sense renunciar a res del que som ara ni als nostres objectius polítics. Ens han d'acceptar així, i si no, haurem de canviar els termes de la conversa.

De moment, no accepten les condicions.
És que no hi ha altre remei per a Espanya. O ho accepten o Espanya no és viable. No és un joc de suma zero.

A vostè sempre se l'ha considerat del sector sobiranista. Un sobiranista està satisfet de l'acord per a l'Estatut?
Jo a CiU no hi reconec sectors. CiU és un partit molt compacte, tot i que és evident que hi ha gent que tenim unes aspiracions nacionals que van molt enllà, i altres que pensen que perquè Catalunya se senti plena no cal anar tan enllà. Per a mi, l'Estatut és només una estació, però no és en absolut l'estació final. En aquest sentit, l'Estatut, des del punt de vista català, no és històric, només una passa més en una dinàmica que els nacionalistes catalans sabem fer funcionar millor que ningú.

En què consisteix?
En cada moment que se'ns obre una mica la finestra de la història, ens hi anem posant en funció de la força que tenim. En canvi per als espanyols l'Estatut sí que és històric, per això s'emprenyen tant.

Esquerra no ha vist aquesta finestra?
Sembla que no. I em seria un frau al país que des de posicions pretesament nacionalistes es rebutgés l'actual Estatut. Un no d'ERC seria un error imputable només al nerviosisme de no haver tingut el protagonisme que s'esperaven tenir algunes persones.

ERC considera que si s'accepta un Estatut tan rebaixat el país estarà hipotecat per vint-i-cinc anys.
Com pots dir això quan estàs governant i donant suport al PSOE? ERC ha confós el seu moment, que per primera vegada eren a les institucions, amb el moment. Els senyors d'ERC no se n'adonen que no hi ha una vareta màgica que canviï Espanya de cop i volta. Però és clar, com que molts d'ells mai no havien estat a Madrid, van quedar enlluernats per les moquetes, els "hola amigo, un abrazo", i els restaurants bons, i es van pensar que s'ho menjaven tot.

Peix al cove, doncs.
Doncs no, perquè si algú es pensa que CiU s'aturarà en la seva voluntat de ser més del que som pel fet de tenir una llei s'equivoca. Aprofitarem la llei al màxim i tibarem per portar cap a casa allò que creiem que és nostre. Els nacionalistes som insaciables, i a Madrid ho han de tenir clar.

Fa uns mesos que vostè s'ha incorporat a l'equip de treball de l'alcaldable per Barcelona de CiU, Xavier Trias. Quins reptes es planteja?
Si el nacionalisme és capaç de governar a Barcelona, les conseqüències d'aquest fet són exactament igual d'importants per a mi que governar a la Generalitat, perquè la capacitat de gestió que tenim és més gran. I des d'un punt de vista simbòlic, el fet que el nacionalisme governi la capital de Catalunya per primera vegada des d'abans de la guerra tindrà conseqüències internacionals potser més importants que el fet que CiU recuperi la Generalitat, que és el nostre objectiu bàsic.

Si ha de tornar el nacionalisme, CiUi ERC han de pactar...
Volem ser la força que tregui més regidors, i a partir d'aquí, ja ens vindran les pretendents, no? Si hem de pactar, ho farem, però no deixarem de ser qui som.

Hi pensaran l'endemà de les eleccions, doncs.
Sí, quan tinguem els resultats a la mà.