ALFRED BOSCH I PASCUAL, (Barcelona, 1961) és escriptor i professor d'Història d'Àfrica de la UPF. Els seus estudis sobre aquest continent i els seus viatges li han donat un coneixement aprofundit, que s'ha vist reflectit en la seva producció literària. Com a escriptor, la seva darrera novel·la, Les Set Aromes del Món (Planeta, 2004) ha estat guardonada amb el Premi Ramon Llull 2004. És també autor d'Herois d'Azània, l'Atles Furtiu, Àlia la Sublim, l'Avi, i l'exitosa trilogia 1714, basada en els fets que van portar a la desfeta de l'onze de setembre.
La comunitat internacional no posa la mirada en l'Àfrica. No preocupa, malgrat que allí es dirimeixin grans conflictes, potser molt pitjors que una guerra pel petroli. Té esperança que els països rics acabin per adonar-se que el món també és Àfrica i els africans?
El desinterès occidental per Àfrica és un dels pocs motius d'esperança per al continent veí. Potser reduirà les inversions estrangeres, però també frenarà la ingerència del Nord en els conflictes africans. El gran problema del tercer món no és tant el conflicte en sí -totes les comunitats humanes tendeixen al contenciós-, com la magnitud i la capacitat letal dels enfrontaments. La inhibició del món desenvolupat limitarà, espero, l'abast de la destrucció en les confrontacions locals. A més, l'actual solitud africana condemna els actors locals a trobar solucions sobre el terreny, el qual a llarg termini pot ser positiu. Les fórmules importades i forçades, com ara a l'Iraq, solen ser imposicions de mal païr.
Com encaixen les identitats precolonials que persisteixen al continent africà en les realitats estatals creades arran de la colonització?
Malament. Alguns estats africans tenen llengües oficials europees que la majoria dels habitants ni tan sols comprenen. Les façanes institucionals i les realitats culturals tendeixen a cohabitar de forma incòmoda en sòl africà. Més que encaixar, jo juraria que se sobreposen.
Quina concepció tenen, doncs, els africans sobre la noció d'estat? El seu sentiment de pertinença a un estat deu ser extremadament limitat?
Depèn del lloc i del moment. En general podríem assegurar que la immensa majoria d'africans tenen ben clar de quin estat són súbdits. Dit això, segur que molts d'ells perceben el seu estat com un malson que els ha tocat suportar (i que es manifesta a través dels exèrcits, els impostos, la corrupció...), la majoria proven de conviure-hi sense barallar-s'hi gaire, i una escassa minoria en gaudeix tot prenent-s'ho com el seu jardí privat.
És adient definir l'Àfrica com un conjunt de nacions sense estat?
Més aviat un conjunt de nacions capturades per un o diversos estats.
De fet, vostè afirma que la visió africana sobre l'estat, de "repartir-se el pastís", té paralel·lismes evidents amb el funcionament de l'estat espanyol. Els pot explicar?
Molts catalans, bascos i alguns altres entenen l'Estat espanyol com un malson que els ha tocat suportar (que també es manifesta a través dels exèrcits, els impostos, la corrupció...); la majoria d'espanyols proven de conviure-hi sense barallar-s'hi gaire; i una escassa minoria tribal castellana, de clans empresarials i burocràtics, en gaudeix tot prenent-s'ho com el seu jardí privat. Si persisteix aquesta visió patrimonial d'uns pocs, només la negociació a partir de la fortalesa pot ajudar a llimar els desequilibris que pateixen les tribus excloses. O això o la secessió, és clar.
En la gala del premi Ramon Llull, a l'hora de recollir el premi per Les Set Aromes del Món, vostè es va proclamar un aborigen universal. Ens ho podria aclarir?
Jo li tinc pànic a l'internacionalista provincià, aquell que importa modes d'algun imperi o cultura forta, es creu més cosmopolita que ningú, i en el fons està operant a partir de complexos provincians o d'auto-odi. Jo crec en el món com un tresor de pluralitat, i penso que en un marc de globalització creixent, el més valuós serà la nostra condició indígena, la nostra personalitat. Serà la nostra diferència, i no pas el nostre mimetisme, allò que més interessarà a la resta de la humanitat, i si sabem explicar la nostra bellesa estranya amb registre universal, serem admirats i respectats. A Les Set Aromes del Món miro d'entonar un cant a les fragàncies que fan singulars els pobles, des dels cims d'Aràbia a les platges de Pernambuco. No hi escric sobre els catalans però sí que escric com a català, i em resisteixo a aquell mestissatge pervers en què el peix gran sempre s'acaba menjant al petit.
