SALVADOR CARDÚS I ROS (Terrassa, 1954), periodista i sociòleg, és professor titular de Sociologia a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Cardús pot parlar de societat, cultura, mitjans de comunicació, religió, fenòmens nacionals, educació... i l'avalen més d'una desena d'obres publicades, des de Política de paper. Premsa i poder a Catalunya (1981-1992) o Algú sap cap on anem?, fins les més recents com El desconcert de l'educació i Estalvi, ciutat i progrés, i la darrera publicació, Ben educats. També publica articles d'opinió al diari Avui, El Punt, La Vanguardia i Deia.

Per fi hem tancat un llarguíssim cicle electoral. Quines conclusions treu vostè dels resultats de les europees a Catalunya?
Les eleccions europees no s'han de llegir en clau local. La circumscripció, per exemple, és estatal i, en aquest sentit, tot queda marcat per elements atípics que no pateixen partits com el PSC-PSOE o el PP. I l'abstenció, que ha afectat tothom, però molt especialment CiU i ERC (que tot i l'increment en vots, no s'acosta ni de lluny a les proporcions passades), també s'ha d'interpretar en relació a l'euroescepticisme propi dels que considerem que la Unió no ens reconeix com a catalans, que és el que ens sentim i som. Per tant, eren unes eleccions que afavorien partits com el PSOE (i el PSC se n'ha beneficiat)i el PP, i que perjudicaven CiU o ERC, perquè a Europa no els hi volen com a allò que representen.

Destacats dirigents del govern han dit que els resultats electorals consoliden el tripartit. Però també hi ha l'opinió que més aviat consolida el PSC, que de vegades sembla que governi amb majoria absoluta.
Ja se sap que els partits, tant si són al govern com a l'oposició, interpreten qualsevol resultat a favor propi. Però en aquest cas, dir que el tripartit es consolida, és realment una impostura arrogant, si no un acudit propi de l'amic Iu Forn. Menteixen, i diria que a més, ho saben. Si amb aquesta abstenció algú se sent reforçat en res, n'hi ha per llençar el barret de la democràcia al foc. L'única cosa interessant d'aquesta interpretació és que, si se la creuen, els farà prendre decisions equivocades. Ja s'ho faran.

El PSC no sembla entusiasmat amb la idea de potenciar els nostres mitjans públics nacionals. Creu que el camí fet per a la construcció d'un espai comunicatiu català es pot desfer?
Es pot desfer, i ràpidament. Primer, perquè ja no era massa sòlid. Per exemple, alguns continguts criticables de TV3 des d'una perspectiva nacional no són nous: ja hi eren abans del PSC. Segon, es pot desfer perquè els que havien de garantir que això no passés, van fracassar en la gestió del traspàs de poders i ho van regalar tot al PSC. En tercer lloc, perquè el PSC no té una concepció nacional del país i, en aquest sentit, no és que "desfaci", sinó que "fa" realitat nacional espanyola, i reforça l'espai espanyol de comunicació, com ha estat la seva pràctica amb els altres mitjans públics que ha controlat.

El president Maragall ha "renyat" públicament els treballadors de TV3 per no destacar en portada del TN l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat. És tolerable, aquesta actitud?
Evidentment, és intolerable. El PSC ha estat sempre "setanta vegades set" (permeteu-me la contundència de l'expressió bíblica) més sectari que CiU. Ara veurem allò que mai no s'havia produït, com aquest darrer 30 minuts sobre els valors, on tots els interrogats eren militants o de l'àmbit ideològic no del tripartit, sinó directament del PSC. I la gràcia és que, possiblement, ho fan sense adonar-se'n! És clar: són dels "seus". Però el cas és que ara a TV3 no hi ha la sensibilitat antigovernamental que precisament servia de fre a les temptacions d'intervenció dels governs anteriors. Les pressions, doncs, no es notaran..., perquè en general no caldrà ni fer-les.

El desgast de CiU ha provocat també un cert enfrontament a la seva cúpula. Necessita una renovació i un canvi d'estratègia?
En necessiten una, la que sigui, però una estratègia, més que una renovació. I necessiten eliminar veus que actuen com a sorolls confusionaris, com ara les intervencions oportunistes d'alguns líders d'Unió. CiU es refarà, però no s'ha d'equivocar d'adversari, ni deixar-se portar per terrenys fàcils d'afirmació superficial. I té una història de gestió seriosa, que ha de proporcionar-li una cultura política sòlida i creïble. Finalment, crec que ha d'abandonar actituds a la defensiva, i escoltar el seu "entorn".

Aquest adversari de CiU no és, en principi, ERC, però les relacions entre totes dues formacions no milloren.
En realitat, l'adversari principal i comú d'ERC i CiU és el mateix. A ERC, el PSC li pren el seu terreny, l'esquerra, únic espai per créixer i acabar sent un veritable partit de govern, i no cal dir que és adversari en el seu objectiu independentista. A CiU, el PSC és l'adversari ideològic i nacional. Però CiU i ERC sembla que han perdut la carta de navegar, no saben on són, no s'orienten i diria que no saben on anar. Ara mateix, ERC i CiU estan dibuixant un mapa del país confús, del qual poden acabar sent víctimes: van perduts.

L'Església catalana està molt molesta amb les darreres decisions del Vaticà. Arriben mals temps per a Catalunya i l'Església catalana en aquest sentit?
No, els mals temps fa anys que van arribar i amb el relleu dels darrers bisbes pitjor no hi podíem anar. El Concili de la Tarraconense de 1995 era una darrera oportunitat que només es van creure Deig i Camprodon, i potser Guix, però no pas els que ara governen. De fet, actualment, no hi ha Església catalana, si és que parlem de la institució, i només tenim catalans a l'Església. La nova situació no sabem què donarà de sí. Probablement res de bo, però com a mínim mourà unes aigües putrefactes. I les protestes que ara se senten, són poc representatives, oportunistes i injustificades. I inútils, que és el pitjor.

La immigració torna a ser a l'ordre del dia, i torna a ser utilitzada en un sentit o altre pels partits polítics. Hi pot haver solucions satisfactòries per a tots?
Si hi hagués una solució satisfactòria per a tothom, ja la sabríem i hauria estat aplicada. La demagògia que tradicionalment han fet les esquerres sobre aquesta qüestió quan no governaven -quan governava el PSOE, recordeu que va aprovar una llei pitjor que la del PP-, ara encara complica més les coses. Com sol ser habitual, l'esquerra aplicarà la política que la dreta no s'atrevia a fer, perquè podrà controlar els moviments de protesta.