EDUARD VALLORY I SUBIRÀ (Barcelona, 1971), és llicenciat en Filosofia i en Periodisme, i cursa un màster en Ciències Socials a la Universitat de Chicago. És president de la Fundació Escolta Josep Carol i ha estat cap de Relacions d'Escoltes Catalans, vocal de l'ACP i president del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, així com cap del Gabinet del Conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat. El 2003 va publicar Educar en la política i La participació associativa genera implicació política.
En un article al diari Avui vostè feia una certa reivindicació de canvi generacional a l'hora de definir el model de país. En què consisteix?
Les generacions que ens precedeixen oscil.len molts cops entre el conformisme dels uns i l'extrema prudència dels altres, potser a conseqüència d'anys de repressió en el franquisme i d'autorepressió en el postfranquisme. Per això, per exemple, a la nostra generació ens costa molt entendre tant la paràl.lisi de l'Òmnium anterior com la timidesa de l'Òmnium actual. En això, el factor Laporta al Barça ha estat un model d'allò que és actuar desacomplexadament. I des d'aquesta postura, coneixent limitacions però també potencialitats, no hi ha d'haver espai per a les renúncies. En portem massa d'acumulades.
També diu que la generació dels catalans nascuts a partir dels 70 són conscients que ni la democràcia espanyola ni l'Europa unida té marxa enrera. Quines possibilitats obre aquest pensament?
La normalitat democràtica ens ha fet perdre la por al dir prou. No tenim a la memòria el 23-F i els tancs al carrer, i el ministre de Defensa Bono ens fa més vergonya aliena que por. Espanya és a Europa, i a Europa no hi ha lloc per a l'actuació autoritària contra els seus ciutadans. El que aconseguim a les urnes serà indiscutible. Massa cops sembla que les generacions precedents, encara majoritàries en la política catalana, pensin que el nostre sistema democràtic és menor d'edat. Per això, un polític català no hauria fet el gest valent de Zapatero de retirar les tropes d'Iraq.
La tempesta política que ha aixecat l'informe apòcrif sobre mitjans de comunicació se suma a d'altres en els darrers mesos. Com es viuen aquests episodis, sovint patètics, des de fora del país?
Viscudes des de lluny, les grans crisis catalanes dels darrers sis mesos són tempestes en gots d'aigua. Però tempestes tristes, per la hipocresia que hi ha al darrera. Com deia l'Albert Sàez, tant de bo tot això serveixi de catarsi i serveixi perquè es generin sistemes que facin desaparèixer el cercle viciós de doble dependència entre mitjans i polítics.
Crispacions com aquesta, o com la que es va crear arran del cas Carod, poden distraure l'atenció de les veritables prioritats d'un país?
I tant que sí! És lamentable la incapacitat del conjunt de la classe política catalana de respondre a la necessitat de construir un projecte de país. L'oposició no està sabent fer d'oposició, i el Govern de coalició no està sabent fer funcionar una coalició, que és més que regnes de taifes. Sort que les capes intermitges del Govern, moltes formades per gent jove, estan impulsant polítiques interessants que potser es veuran a mig termini. Ara bé, seria imperdonable que Govern i oposició no estiguessin a l'alçada a l'hora de fer seriosament un nou marc constituent, sistema de finançament inclòs.
Darrerament, Jordi Pujol ha insistit en la necessitat que CiU posi els comptadors a zero amb ERC. Però de moment, com s'ha vist en l'episodi dels mitjans, això no es posa en pràctica. És viable posar ara el comptador a zero?
Més que viable, és indispensable. L'estratègia de CiU d'agressió a ERC és suïcida. Amb qui aspiren a governar en un futur? Coincideixo en la sensació que ERC va posar un caramel a la boca de CiU sense haver estat mai disposat a deixar-lo. Però en política no es pot tenir la pell tan fina, i si CiU ha d'estar quatre anys desfogant-se per no haver entrat al Govern, potser les urnes faran que hi estigui fora quatre més.
Per primer cop en la història, el PSC participa en tots els nivells de govern: català, local i espanyol. És l'inici d'una hegemonia?
Més aviat és una pròrroga de les seves possibilitats. El PSC està exultant, però oblida que va perdre les eleccions al Parlament per setena vegada, i que les majories absolutes són part del passat. Per això té tics de prepotència com el nomenament del director de la CCRTV o la crisi de l'Institut Ramon Llull. D'alguna manera, és on és, més pels errors d'altres que no pas per encerts propis. S'ha acabat el temps en què qui no era de CiU era del PSC, i en no haver monopolis se'ls jutjarà per la gestió, inclosa la demanda de confiança en l'Espanya plural de Zapatero i la concreció en l'Estatut i el finançament.
Abans de les eleccions catalanes, vostè assegurava que ERC tenia tres hàndicaps per consolidar-se: la manca de quadres, la poca experiència de gestió i la baixa internacionalització. Vistos els resultats que ha tingut, canviaria l'anàlisi?
No, crec que aquests hàndicaps es mantenen. ERC ha gaudit d'un increment en vots molt superior del que s'esperava, i si bé això serà positiu per la seva capacitat d'incidència política, pot ser letal si no és conscient de les seves debilitats. Necessita esforçar-se en la formació de quadres, apropar gestors competents i també obrir-se ideològicament al món, més enllà dels partits independentistes d'arreu. Els nomenaments que va fer Carod-Rovira al Govern anaven en la bona línia pel que fa als dos primers hàndicaps. Però Esquerra ha de ser conscient que els vots, a més de a la ideologia, també responen a l'eficàcia.
