JOAN PUIGCERCÓS (Ripoll,1966) és diputat al Congrés espanyol i portaveu del grup d'ERC a Madrid. Entre 1992 i 2000 va ser diputat al Parlament de Catalunya. Com a responsable de la maquinària interna del partit, va ser un dels artífexs del Pacte del Tinell, i ara duu el pes de les negociacions amb el PSOE a Madrid per explorar les possibilitats d'un acord per garantir l'estabilitat de l'executiu de Zapatero.

Sovint es parla de descrispació i descompressió de les relacions de la Generalitat amb el govern espanyol, però fins a quin punt és real, aquesta sensació?
És absolutament fictícia, i es deu a un efecte psicològic. Comparat amb Aznar, Zapatero sempre serà incommensurablement millor. És cert que hi ha més bon clima, però els temes de fons segueixen igual.

I doncs, què n'ha guanyat, Catalunya, de tenir un grup independentista al Congrés espanyol?
Sobretot, la nostra presència a Madrid es nota perquè s'ha acabat el peix al cove, ara anem per aspectes estructurals, essencialment el finançament, però també l'Estatut. També hem fet de la llengua catalana una qüestió d'Estat, perquè difícilment el govern espanyol hagués mogut fitxa a Europa pel català sense un grup parlamentari d'ERC. I ERC ha centrat el Govern de Catalunya, perquè a ningú se li escapa que en aquests moments, malgrat les últimes setmanes, el catalanisme ha quedat centrat, i ERC fa, tot i alguns recels a Madrid, de punta de llança d'aquesta situació.

Hi ha perill que aquesta punta de llança acabés fent el procés que va fer CiU, de deixar ser un grup nacionalista a Espanya per a ser un lobby de Catalunya a Madrid?
ERC està exorcitzant aquest perill, un perill constant sobretot quan es barreja política espanyola i interessos econòmics. I naturalment s'equivoquen. La darrera reunió d'ERC amb el PSOE precisament es va acabar sense cap resultat perquè es pensaven que aniríem a demanar engrunes, i vam demanar un pa rodó de quilo.

Els contactes d'ERC i PSOE han estat qualificats en alguna ocasió de "neorquistes".
Se'ns ha acusat d'estar fent una mena de "nou roquisme" per a la governabilitat i estabilitat de l'Estat. Però per a un grup independentista com ERC, la governabilitat de l'Estat no és un fi en ell mateix, és pur sentit comú, perquè difícilment podrem defensar amb contundència un Estatut que ha de desembarcar a Madrid si som els primers a crear inestabilitat al govern del senyor Zapatero, no?

Realment, ERC es creu un pacte estable de legislatura amb el PSOE?
Si és per ERC, en aquesta negociació el finançament ha de quedar damunt de la taula, si no hi ha finançament, aquest govern no sabem qui el farà caure, però no hi haurà un pacte ni de legislatura, ni d'any a any amb ERC, serà de ple en ple. Si no hi ha nou finançament, no té sentit el paper d'ERC a Madrid. I per això seria important que es creés un acord de mútua lleialtat entre el govern espanyol i el govern català, entre ERC i PSOE, per quan arribés l'Estatut i el finançament. El problema és que a Madrid no volen sentir parlar de dues paraules que crec que són clau: asimetria i bilateralitat. Fins ara, la dreta espanyola ha aplicat el motlle igual per a tothom, però Euskadi i Múrcia no són comparables, oi?

I Zapatero i el PSOE són comparables?
Gens. Sense voler fer-lo un sant, Zapatero s'ha mogut a l'esquerra dins del felipisme, perquè no hi ha un PSOE com a tal, i fa un esforç per intentar entendre la pluralitat, però no vol dir que l'entengui. En canvi, el PSOE, o sigui el felipisme, és un altre tema. Felipe González sempre ha enganyat, és un farsant amb vocació de traïdor. És fàcil de veure la seva jugada, per als interessos del model felipista Zapatero és una amenaça, i Felipe González i els felipistes estan fent tot el possible perquè no es consolidi. I en aquest sentit és lamentable que Jordi Pujol es deixi utilitzar fent declaracions amb González i contra Pasqual Maragall, perquè es disparava amb un doble canó, contra el president català i contra Zapatero.

Però com deia vostè al principi de l'entrevista, el més calent encara és a l'aigüera de Madrid. Confien en Zapatero?
Zapatero és una oportunitat de regeneració per a l'esquerra espanyola, i nosaltres, sense caure en la banda d'alguns diaris de Barcelona, que el volen fer sant, no podem cremar aquesta oportunitat. Certs sectors de CiU cometen un greu error quan posen en el mateix sac Zapatero i Aznar.

Tornem a Catalunya. Què està fent ERC per convèncer els seus electors que volien una majoria nacionalista al Govern?
Mostrar-los una realitat, i és que mai com ara havíem tingut un PSC implicat en tasques de país i que donés cobertura a polítiques nacionals, malgrat que sempre pot haver-hi recel, el "primo de Zumosol" (PSOE) o l'ombra de Jordi Sevilla. Sabem que no canviarem el PSC, té les seves idees que respectem, però aquest gir ha fet reflexionar més d'una persona. I per altra banda, la gent comença a veure què hagués passat amb un govern CiU-ERC: no haguéssim avançat en matèria d'Estatut i finançament, i ens haguéssim bloquejat davant de qualsevol altra possibilitat de canviar les coses. Però sobretot, haguéssim creat les bases d'un nou lerrouxisme a partir del PSOE i del PP a Catalunya, que hagués tingut uns efectes devastadors.

Així, la resposta a l'oferiment de CiU a ERC arran de la crisi del 3% aniria en aquesta línia...
Hem tingut converses amb CiU, com amb la resta de formacions, després de les paraules de Mas, i sempre tenim la sensació que CiU no s'ho acaba de creure, que només és fruit de l'estratègia diària del partit.

I quina creu que és la seva estratègia?
Doncs crec que no tenen cap voluntat de pactar amb ERC, perquè encara no han paït la nostra existència, i parlen d'Esquerra només amb l'estómac. La idea de CiU és pactar amb el PSC i tornar a tocar cuixa, el problema és que això voldria dir sacrificar Artur Mas. Per això a ningú no li ha d'estranyar la reunió Montilla-Duran en plena crisi del 3%. Duran aquí jugaria molt hàbilment, perquè es trauria Mas de sobre i automàticament podria tornar a tocar poder.

I el PSC pot tenir la temptació, si les enquestes surten bé, d'intentar una majoria absoluta o una majoria socioconvergent abans de 2007?
Pot ser, però jo crec que no passarà. Si el PSC decideix convocar eleccions, ERC no té cap por, i té la maquinària a punt, perquè això pot passar sempre, pactis amb qui pactis. I un canvi de parella CiU-PSC també és contemplable, però cada vegada menys, sobretot perquè aquells que durant el cas Carod feien editorials dient que la societat civil reclamava un pacte PSC-CiU per centrar el discurs polític, són els mateixos que es beneficien amb la crisi del 3%.

Si Catalunya no té un Estatut en els propers mesos, sigui perquè CiU no l'ha votat, o perquè no hi hagi consens entre els membres del tripartit, quin pla té ERC?
ERC no contempla un escenari en què CiU no voti l'Estatut. Una altra cosa és que CiU vulgui rebentar-lo per elevació, que no ho tindrà fàcil. Però crec que CiU té una oportunitat interessant, pot marcar la pauta en finançament si actua amb intel·ligència, perquè després de la situació que s'ha produït a la Generalitat, qui li pot dir que no, a CiU, Pasqual Maragall, Antoni Castells? No.

Després hi ha el PSOE, i el paper complicat del PSC.
Sí que contemplem un procés d'esclerotització del PSOE, que no accepti ni es disposi a jugar. A partir d'aquí, tot queda obert, perquè la pilota queda a la teulada del carrer Nicaragua. Montilla i Maragall hauran de dir alguna cosa, i nosaltres no estem disposats a veure com ens hem d'autoimmolar a Catalunya. Per tant, en aquests moments, la batalla és PSC-PSOE, el PSOE voldria que es retallés en origen l'Estatut, i el PSC voldria que es retallés a Madrid, per complir. Ja s'ho faran, però ERC no baixarem ni un centímetre del que ens hem marcat.

Si la partida la guanya el PSOE, a Catalunya hi hauria una crisi política. Què faria ERC?
Si Madrid diu que no, quedaria demostrat que el PSC no seria un partit autònom. Per tant, el Govern entra en crisi, però no necessàriament vol dir que es trenqui el Govern. En un any, he vist una evolució d'alguns consellers socialistes que, sent crítics o contraris amb postures sobiranistes, han començat a tastar en la seva pròpia pell com les gasten a Madrid. Se'n comencen a adonar que això no serà tan fàcil, i que el "Gobierno amigo" s'ha de posar entre cometes. Potser sí que hi ha un "presidente amigo", però hi ha un Govern i una i Administració agressiva. I en aquesta situació, al senyor Montilla se li van acumulant els temes, i haurà de moure fitxa si vol aguantar la tensió que li està marcant el PSOE.