Isabel Pallarès i Roqué (Almacelles, el Segrià, 1964), és llicenciada en filologia catalana. Ocupa la secretaria confederal de la Intersindical-CSC des de 1998. En aquest tercer congrés ha estat reelegida. Desenvolupa la seva tasca sindical al sector d'ensenyament i es va afiliar al sindicat l'any 1987, amb la idea de treballar pel sindicalisme nacional i de classe.

Aquest cap de setmana, la Intersindical-CSC ha celebrat el seu tercer congrés i s'ha plantejat el repte de convertir-se en un referent laboral i social als PPCC. Tot i que ha crescut, el sindicalisme nacional encara té un pes reduït. Com s'ho faran?
Tot i que el pes del sindicat nacional i de classe no és prou important al nostre país, això no vol dir que no sigui necessari i que no tinguem clar el camí. La clau és no defallir en la persecució d'aquest repte, de forma lenta però continuada, amb el necessari exercici de conscienciació que això requereix i arribant al màxim possible de treballadors i treballadores. Només així és possible. Hem de practicar un sindicalisme de proximitat, útil, reivindicatiu i alternatiu perquè els sindicats, i més els que som nacionals, hem d'esdevenir un motor de canvi social i polític; no podem perdre el carrer ni deixar d'estar a l'avantguarda. Ens cal també la complicitat dels mitjans de comunicació per tal de no ser sempre invisibles.

UGT i CCOO a Catalunya també diuen que reivindiquen un marc català de relacions laborals, i compten amb les simpaties de l'opinió pública i els partits polítics. Si resulta que tothom treballa per un marc de relacions laborals propi, perquè no el tenim ja?
Això mateix ens preguntem nosaltres... En primer lloc, cal definir de què parlem quan diem marc català de relacions laborals. No només es tracta de tenir referents propis com l'IPC català, que és una tasca indiscutible i necessària, sinó també d'adquirir competències en matèries legislatives o de Seguretat Social. Aquest tema no només està en mans dels sindicats sinó també dels partits polítics i de la relació que estableixi el nostre govern amb el de l'Estat. Per això hem d'estar molt atents i ser molt exigents amb el nou Estatut català. És evident que si tots treballéssim en la mateixa línia de consecució d'un marc laboral propi, s'hauria avançat molt més. Hi ha sindicats, i també partits, que no passen mai de les paraules als fets. Queda molt bé dir segons què davant de segons qui, però quan cal fer el pas i ser valents tot és diferent.

Durant 23 anys hem tingut un govern nacionalista, i ara ERC és al Govern. Per què no hi ha hagut cap aposta política en aquest sentit? Qualsevol partit nacionalista amb voluntat de construcció nacional hauria d'impulsar un model sindical propi...
Segurament la resposta la trobem en la pregunta anterior. És clar que l'etiqueta de sindicat nacional al nostre país se l'han penjat CCOO i UGT i que això ha servit per no anar a una valoració de fons en el tema, ja que amb l'embolcall n'hi ha hagut prou perquè en aquesta qüestió no s'avanci. Ells diuen que són nacionals, que actuen com a tal, alguns polítics i sectors se'ls creuen i tothom queda satisfet i complagut. Però el sindicalisme estatal no ha estat un element de progrés nacional a Catalunya. Ells mai faran res per alterar o qüestionar el seu marc d'actuació natural, que és l'estatal.

Sorprèn, sobretot si ens fixem en casos com el de Galícia, on el BNG ha fet una aposta política per la Confederació Intersindical Galega, amb majoria absoluta del PP...
Tant a Galícia com al País Basc CCOO i UGT representen forces sindicals estatals i no nacionals, i per tant els partits nacionalistes tenen clara la referència del sindicat nacional, independentment que governi o estigui a l'oposició. És un tema de model de construcció nacional i no de qui governa. La realitat és tossuda i cap moviment d'alliberament nacional triomfa o progressa de veres sense un sindicalisme propi, que en alguns casos és l'element clau.

A Catalunya caldria un gest similar per facilitar la confluència del sindicalisme català. La USTEC, en ensenyament públic, i la Intersindical-CSC podrien reforçar-se mútuament. Confien que tard o d'hora alguna força política faci l'aposta del BNG?
Penso que a mi no em toca parlar d'apostes polítiques. En tot cas, des del sindicat ens caldrà treballar de valent per buscar espais de complicitat, convivència i treball conjunt entre aquelles organitzacions sindicals que treballem en clau de país. El que es faci dependrà de la convicció i capacitat que tinguem i demostrem per avançar en el camí indicat.

Si no arriba l'impuls polític extern, la Intersindical-CSC i l'USTEC estan prou madures com per marcar projecte comuns?
En aquest cas no és un tema de maduresa sinó d'interessos comuns. Si aquests són similars i tots plegats en creiem en la necessitat d'avançar en la construcció del sindicat nacional i de classe, la maduresa no és l'indicador d'avançament o no en aquest camí. Nosaltres tenim clar que cal fer una aposta per un sindicalisme de classe, perquè només aglutinant treballadors i treballadores de tots els sectors, podem fer un avenç real que no es limiti a qüestions de còmput de representants electes.

A banda de la Intersindical-CSC, hi ha models semblants de sindicat al País Valencià i a les Illes, com la Intersindical Valenciana i la Intersindical Balear. Es plantegen fer un treball conjunt per assolir els seus objectius?
El primer plantejament era consolidar la nostra tasca i el nostre projecte. Ara cal un pas endavant, començar a parlar amb totes dues organitzacions per intensificar ponts de diàleg i veure quines tasques conjuntes podem fer per avançar en l'objectiu d'aconseguir un sindicalisme propi als Països Catalans. Per fer una gran travessa el primer pas és definitiu. Som a les beceroles però, almenys, amb la Intersindical Valenciana ja hi ha una voluntat mútua de parlar. Tots tenim clar que compartim no només una identitat i una llengua, sinó també una problemàtica social i laboral amb un quadre de precarietat bastant similar.

En aquest escenari, per a quan veu possible iniciar un procés de construcció de sindicalisme als Països Catalans?
La possibilitat existeix, però hem de ser molt cautes a l'hora de posar dates al calendari. Depèn de voluntats, de disponibilitats i de possibilitats de feina conjunta que ens facin avançar cap aquest camí. La base per començar a treballar existeix en tant que les voluntats són compartides. Ens caldrà però, fer còmplices a totes aquelles organitzacions que vulguin treballar en aquest camí perquè els esforços seran molt importants i el repte s'ho val.