QUICO HOMS (Vic, 1969), advocat. La seva militància es forma en el sindicalisme estudiantil i en l'activisme nacionalista, fins que el 1995 entra a CDC. Va ser director general d'Assumptes Interdepartamentals de la conselleria de Presidència del darrer govern de CiU. Actualment és diputat membre de la Ponència de l'Estatut. Com a sobiranista, tem que de la situació política actual se'n derivi una generació de gent nacionalista trencada.

Com van les negociacions per a la redacció de l'Estatut?
Per sorprenent que pugui resultar per a algú, això va a foc lent... Per exemple, encara no sabem negre sobre blanc quina és la proposta en un tema tan cabdal com és el finançament per part del PSC. Tampoc no s'ha discutit encara de Catalunya com a nació, de l'autodeterminació, de competències importants, etc. Perquè tingueu una proporció de com van les coses, l'Estatut de 1979 es va fer en sis mesos. Ara fa més d'un any que hi treballem, i encara no tenim res.

El PSOE pressiona perquè l'Estatut no inclogui el finançament. Quin paper creu que jugarà el PSC davant d'aquesta pressió?
Aquesta és la gran incògnita! De fet, el PSC mai havia estat a favor d'incrementar l'autogovern de Catalunya, mai. Però es van apuntar a la idea de fer un nou Estatut com una opció política de desgast del PP. En el moment en què el 14 de març el PP no guanya les eleccions, que és el que ells tenien previst, els socialistes queden desbordats, i jo crec que encara no s'han refet, i per tant no han reestructurat la seva línia d'acció política estratègica quant a Catalunya.

Un Estatut sense un nou sistema de finançament no és acceptable, doncs.
Evidentment que no. Però aquesta negativa no l'ha de donar només CiU, sinó que hem d'esperar a veure si el PSC diu que sí o diu que no. Si diu que sí al que planteja CiU per interès del país, doncs oli en un llum. Si la resposta és no, perquè no es veu en l'ànim de condicionar el PSOE o perquè no té prou força dins del PSOE, doncs no hi haurà Estatut.

Això vol dir que, arribada la circumstància, CiU farà ús de la seva majoria aritmètica per frenar el text.
Els nostres vots només ho seran en la línia de fer un pas qualitatiu molt important a nivell de l'autogovern, que resolgui d'una manera molt clara un nou sistema de finançament. Mireu, fa molts anys ens van robar una gallina ponedora, que ara tenen a Madrid, que li enviem pinso del més bo per alimentar-la. Tenim la sensació que del nostre pinso en mengen altres gallines, i sospitem que dels ous que fa la nostra gallina ens en tornen menys dels que realment fa. I el que volem, i l'Estatut és l'eina exacta i precisa per aconseguir-ho, és recuperar la nostra gallina, i estem disposats a donar els ous que calguin per a la solidaritat a l'Estat espanyol. Si disposem dels nostres recursos, acabarà sent secundari quants diners hem de pagar a Madrid per formar part de l'Estat espanyol.

L'expresident Jordi Pujol no volia tocar l'Estatut per por que l'intent suposés una reducció del que ja es tenia. Existeix avui, aquest perill?
Aquest risc hi és. A mi, com a ponent de l'Estatut a cada reunió el PSC i el PP em fan aquesta reflexió: "recorda que estem en un estat de 17 comunitats autònomes, és la realitat". Això vol dir que hi ha dos partits que volen fer un Estatut que sigui fotocopiable per a 17, unes intencions que ens posen en una situació tremendament feble. Ara bé, recordem que els vots de CiU són decisius, i per tant, un Estatut pitjor no serà, perquè no ho permetrem.
El seu company David Madí acusa ERC d'haver iniciat una guerra dins del nacionalisme català...
Jo no sé si és una guerra o no, però el que constato és que a Espanya, per primera vegada, veuen una Catalunya dividida. El nacionalisme català es percep ara enfrontat, i per tant, feble. S'havia tingut més o menys força en relació a les forces estatals en funció de les majories, però mai s'havia tingut aquesta visió des d'Espanya.

I tot plegat, degut només a l'opció d'ERC de formar govern amb el PSC i ICV i no amb CiU?
En el moment en què ERC prioritza l'esquerra per davant de la C, ens ubica en aquest estadi. Però jo no voldria en cap cas és que de tot plegat en sortís una generació trencada de gent nacionalista, militant bé sigui a nivell de partit, bé sigui a nivell de societat civil. Hem de procurar que això no passi de cap de les maneres, i no cal que ens passem tota la vida retraient-nos si el pacte del Tinell s'havia d'haver fet o no, si allò va ser o no oportú i necessari per a Catalunya, com el pati d'una escola.

Què proposa, perquè aquesta generació no es trenqui?
Hem de començar a construir un pla B a partir de la situació que tenim ara. Aquest pla passa, al meu entendre, per trobar espais de reconciliació, terrenys de joc de construcció en comú, i parlo des d'una perspectiva generacional, perquè no pot ser que de tot això en quedi una generació de nacionalistes esberlada i enfrontada.

Per tant, un reacostament entre CiU i ERC?
No tan estrictament a nivell d'ERC i CiU, perquè crec que els dirigents actuals d'ERC mantindran la seva postura peti qui peti. El fonamental és que les bases dels àmbits polítics, però també de la societat civil, no quedin dividides. En aquest sentit, penso que Òmnium Cultural pot contribuir en els propers dos anys a ser punt de trobada perquè aquesta generació nacionalista, més enllà de les sigles, faci coses en comú. Aquest treball conjunt no es fa analitzant l'èxit o fracàs del pacte del Tinell, sinó que es fa a partir de tasques menys controvertides, més d'anar per feina, com ara campanyes per la llengua, mobilitzacions per a les seleccions, sense entrar massa en anàlisis polítiques. I fent feina és com la gent acaba compartint valors i estratègies. I aquest pla B l'hem de posar en marxa immediatament, perquè al PSOE no se'l veu massa convençut d'admetre un reconeixement en correspondència al que Catalunya és, una nació.

Ara que torna a ser moda parlar de la "socioconvergència", entendria vostè un pacte PSC-CiU?
Són projectes molt antagònics el del PSC i el de CiU. Jo veig un PSC cada vegada més PSOE, a mi ja m'agradaria un PSC més esbiaixat cap al catalanisme, com havia estat en altres èpoques. Però jo no em plantejo les coses en termes de pactes amb aquest o l'altre. Crec que, com s'ha demostrat, primer nosaltres i després ara ERC, fonamentar les coses en les estratègies de pactes de partit és un embolic. L'important són les idees i els projectes, no els pactes.

CiU estaria preparada per aguantar una altra legislatura a l'oposició?
Si no hi ha més remei s'aguantarà, s'aguanta com tantes altres coses en política. En política, el fonamental és tenir les idees clares i un projecte definit, amb capacitat de diàleg i de transigir, però les idees són fonamentals. Si amb això et toca estar a l'oposició, perquè has perdut o perquè t'han fotut fora, doncs no passa res. En aquest sentit, estic ben tranquil.