FRANCESC-MARC ÁLVARO (Vilanova i la Geltrú, 1967) és periodista. Va començar a col·laborar en premsa comarcal als dotze anys i ha treballat per diversos diaris i revistes com l'Avui, El Mundo Catalunya i La Vanguardia. Actualment és Cap del Departament de Periodisme de la Universitat Ramon Llull. El seu darrer llibre, 'Ara sí que toca' (Edicions 62: Barcelona, 2003), analitza un moment de transcendència històrica: la retirada de Jordi Pujol i el llarg procés d'intrigues, baralles, pactes, traïcions i decisions imprevistes lligades a l'intent de mantenir un projecte i un lidetatge a CiU.
Com han reaccionat les files convergents al teu darrer llibre, 'Ara sí que toca'?
De Jordi Pujol no tinc cap reacció oficial, i dels màxims dirigents tampoc. Però pel que he pogut recollir de gent del món convergent, en general s'està bastant d'acord que el llibre és fidedigne, que diu la veritat. Fins i tot un alt personatge d'aquest entorn va dir: "sembla com si ens haguessis vist per un forat". I un altre personatge encara més alt apuntava:"si això és Convergència, jo no sóc d'aquest món, és molt maquiavèl·lic".Assegures que la decisió de posar Artur Mas al capdavant de CiU no és pas fruit d'una decisió ferma i madurada.
Sí, en Mas és candidat per eliminació d'altres personatges. Jordi Pujol ha triat la persona que presenta menys problemes, i Artur Mas, sense ser excepcional, reuneix un seguit de característiques que donen a Pujol una certa tranquil·litat. Hi ha candidats possibles que, per exemple, parlen millor i tenen més contactes, però en Pujol deuria fer el càlcul que en Mas, globalment, tenia menys possibilitats de relliscar i de cometre errors. Així, en Pujol no té un hereu natural?
Ara no el té. El successor natural era Miquel Roca, però Jordi Pujol ja li barrà el pas en el seu moment. Tot el que ha vingut després han estat intents de crear un personatge. D'aquí n'ha sortit Artur Mas perquè, provablement, és la persona que permet que el procés sigui més guiat i controlat pel mateix Pujol.És una faceta més del líder que defineixes a 'Ara sí que toca' com a maquiavèl·lic clàssic que actua per compassió?
En Pujol sempre ha subordinat tots els mitjans al seu objectiu, ser el personatge que durés més i el que portés la nau. Al voltant d'això ho ha muntat tot, i per a ell no hi ha hagut figura que no es pogués sacrificar, ni pacte que no es pogués fer, ni discurs que no toqués dir, si el que calia era reforçar la seva preeminència. Però en política, si no ets una mica maquiavèl·lic, t'enreden. Jordi Pujol ha estat el més maquiavèl·lic de tota la seva colla, per això és el que més ha aguantat.De fet, Jordi Pujol ha apartat moltes persones del poder, però en comptades ocasions les ha esborrat del mapa, les ha sabut "reciclar".
Perquè en ell s'hi barreja d'una banda el sentit utilitari de les persones, i de l'altra, un component de compassió cristiana. Això fa que quan decideix sacrificar figures, no les enviï directament al contenidor, sinó que les recicli. En Pujol ha sabut recol·locar les figures en llocs sense poder, tot i que alguns personatges han sortit molt mal parats d'aquest món. Com veus la nova generació de dirigents de Convergència davant el repte electoral del Parlament?
Els nous dirigents són un altre món. Són persones que s'han fet amb la democràcia i que tenen una preparació tècnica important, però de vegades els falta aquell esperit de començar des de baix. Aquesta nova generació confia molt en el màrqueting i les noves estratègies polítiques, però sovint obliden que la política no es redueix a les enquestes, hi ha també elements morals.
