JOAN B. CULLA és historiador. Combina la docència universitària a la UAB amb la seva altra vocació, la de comunicador, gràcies als seus articles d'opinió a EL PAÍS, a les intervencions a TV3 i a la seva participació en tertúlies radiofòniques. Ha seguit de manera sistemàtica l'activitat de cadascun dels partits polítics catalans i, ara que plega Jordi Pujol, creu que si es donés el cas, CiU suportaria sense massa problemes el seu pas a l'oposició. Joan B. Culla és un dels vicepresidents de L'Opinió Catalana.
Vostè ha definit Jordi Pujol com l'home que interpreta tots els papers i toca tots els instruments al món convergent. En d'altres partits els papers estan més repartits.
La Convergència que hem conegut des de l'any 1974 no s'entén ni és concebible sense la personalitat del seu líder. Jordi Pujol és l'home orquestra de CDC, de CiU, del Govern de la Generalitat i gairebé de Catalunya. I ho pot ser perquè ha tingut un poder i una autoritat immensa davant dels seus. Aquest és un fenomen, no diré que únic en la història, però sí molt excepcional, gairebé impossible de repetir-se.
Aquesta excepcionalitat dificulta extraordinàriament veure amb claredat el futur del món convergent.
No sé com serà Convergència quan en Pujol plegui, però el que és segur és que serà molt diferent del que ha estat fins ara. Entre d'altres raons perquè CDC és un partit que neix en la clandestinitat i que passa els primers anys de la seva vida preparant-se per a la gran oportunitat, les eleccions catalanes. I des de l'any 1980 ha governat Catalunya.Tot plegat dóna un resultat forçosament irrepetible d'ara en endavant.
Si CiU sortís del Govern podrien passar dues coses: que es desintegrés, com va succeir-li a la UCD, o que es convertís en el principal partit de l'oposició, com el PSOE a l'Estat espanyol. Per quina opció s'inclina?
A aquesta normalització interna hi hem de sumar un altre element de supervivència, i és que a Catalunya hi ha un espai electoral que CiU ha sabut treballar.
Sí, és evident que a Catalunya existeix una franja àmplia d'electoral nacionalista moderada de centre dreta. Aquest espai no el va inventar CiU, però en canvi, l'ha sabut engrandir. En l'hipotètic cas que CiU arribés a desaparèixer, una part important de l'electorat quedaria òrfena. ERC no podria absorbir tot aquest electorat, tampoc el PSC ni ICV per dificultats objectives, i encara menys el PPC. Aquest electorat sempre hi serà, i CiU el podrà seguir treballant, al Govern o a l'oposició.
Vostè ha viscut la militància política de les acaballes del franquisme a Catalunya, assiteix a tots els congressos dels partits catalans i llegeix els seus programes electorals. Tot i les etiquetes que li han penjat, no s'ha lligat a ningú.
Sóc molt reaci a tota forma de disciplina col·lectiva, i per tant, a tota adscripció a un grup organitzat. Mai he militat en cap partit ni organització, sóc molt individualista i no suportaria que ningú em digués què he de dir o opinar sobre qualsevol tema. Sóc nacionalista català, però mai a la vida he tingut cap vinculació amb CiU.
Després de seguir-los tant de temps, té la sensació que els partits sobrevaloren el pes dels mitjans de comunicació en els seus resultats electorals?
I tant, pensen que la seva sort o desgràcia dependrà dels minuts i les imatges que apareguin als mitjans públics. Fa anys que observo aquesta paranoia, que s'intensifica en les sessions de control de la CCRTV al Parlament.
Els treballadors de la CCRTV lluiten perquè la cobertura de les campanyes electorals es regeixi per criteris periodístics, i no per allò que dicta el consell d'administració, basat en minutatges potser pactats.
