EDUARD VOLTAS (Barcelona, 1970) és periodista. Va ser cap de redacció d'EL TEMPS a Barcelona, des del Grup 62 va dirigir Descobir Catalunya i va participar en el llançament de Descobrir Cuina. Voltas també ha estat un dels artífexs de Sàpiens, una revista que ha dirigit en el seu primer any de vida. Ara prepara un nou projecte per a Enciclopèdia Catalana. És autor de La guerra de la llengua (Editorial Empúries, 1996) i professor de Periodisme de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (URL).
Sàpiens ha estat la primera incursió d'Enciclopèdia Catalana al món de les revistes. El resultat ha estat un èxit que ha desbordat les previsions. A què ho atribueix vostè?
Havíem fet un càlcul de vendes d'entre deu mil i catorze mil exemplars, una xifra que permetia fer viable el projecte. Estem venent unes trenta mil revistes, més del doble de les expectatives que ens havíem creat. La raó d'aquest èxit rau sobretot en haver sotmès la idea i el projecte a un procés científic de verificació. Es va estudiar a fons el nínxol de mercat que hi havia, quin era el públic potencial d'una nova revista i quina mena de producte li podia agradar. Es va fer una tasca prèvia d'estudi molt important.
L'èxit de Sàpiens i d'altres revistes en català són vitals per donar cos a l'espai comunicatiu català. És optimista en aquest àmbit?
Fins ara, l'espai de comunicació català ha estat sobretot un cos teòric molt potent, però aquest espai cal omplir-lo de continguts, i els continguts són els productes. Ho és TV3 i les emissores de ràdio, i també els productes escrits. En el camp del quiosc estem endarrerits, però en els últims anys s'han fet alguns passos endavant, no només amb Sàpiens, sinó amb moltes altres revistes, i també amb els col·leccionables. El fet que encara quedi terreny per córrer fa que els productes nous siguin oportunitats de donar més cos a l'espai comunicatiu català.
Vostè ha deixat la direcció de Sàpiens per conduir un nou projecte de revista d'Enciclopèdia Catalana. Pot avançar quina serà la temàtica d'aquest producte?
La competència s'ha adonat que els productes en català també donen diners, i cada vegada cal ser més discrets amb els projectes perquè no es copiïn, per això no podem avançar res. Si tot va bé, durant l'any 2004 hi haurà una revista nova als quioscs, però encara estem treballant amb estudis científics per determinar quina de les tres o quatre possibilitats que tenim és més viable.
En el seu llibre La guerra de la llengua, de 1996, reflecteix un període d'atacs ferotges contra la normalització del català. Després va venir la majoria absoluta del PP. En quin estat es troba avui aquesta guerra?
Des de l'any 1977 fins avui, el moment més crític de la normalització del català ha estat el període de 1994 a 1996. Aleshores, totes les bateries mediàtiques, polítiques, socials i intel·lectuals de l'espanyolisme van apuntar directament contra la normalització del català, però el catalanisme, entès molt àmpliament, va resistir l'envestida. Crec que aquesta resistència va desanimar molt aquells que vulguin tornar-ho a intentar, i a partir d'ara no es qüestionarà més, per exemple, la immersió lingüística a les escoles, almenys en una generació sencera.
Pel que fa a política lingüística i cultural, quines mesures d'urgència hauria de prendre el nou Govern català?
Una acció decidida, sistemàtica, ferma i intel·ligent a favor d'una indústria cultural arrelada al país. Per tant, convertir la llengua en vehicle de continguts interessants, moderns, innovadors i de prestigi, i no que la llengua sigui una finalitat en ella mateixa. Si som capaços de fer això, salvem la llengua, segur.
Salvem la llengua a Catalunya, però com la salvem a Europa?
No m'agrada dir mai que la solució és la independència, perquè de vegades pot semblar que donar aquesta resposta és com una fugida endavant, però en aquest cas concret, crec que la independència és l'única solució. Si el català és una llengua d'un estat independent, tindrà una presència normalitzada a Europa, i si no, no la tindrà, però no pas per culpa d'Europa, sinó de l'Estat espanyol, que juga i jugarà sempre en contra d'això.
