Hèctor López Bofill (Badalona, 1973) és escriptor i jurista. Professor de Dret Constitucional de la UPF, ha publicat La independència i la realitat. Bases per a la sobirania de Catalunya (Ed. Moll, 2004), un llibre on afirma amb contundència que la independència és una possibilitat existent en la Catalunya del segle XXI, i on dissipa possibles temors de la societat envers l'emancipació nacional del país. Com a escriptor, ha guanyat el Premi Pla 2003 per la novel·la L'últim evangeli. Assegura que pertany a la generació dels Imparables.
Vostè assegura en el seu llibre La independència i la realitat, que l'emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini. Quin és aquest camí tan curt?
La independència a Catalunya és una possibilitat real, que d'alguna manera depèn exclusivament del fet que els ciutadans de Catalunya optin per la plena sobirania del país. Però hem perdut temps, perquè la qüestió de la independència era tabú fins fa relativament poc, havia estat sufocada per molts mitjans intel·lectuals i culturals espanyols. I la solució és senzillament fer veure que la independència és possible i que pot ser legítima en unes determinades circumstàncies, que són la decisió majoritària del poble de Catalunya i el respecte per les minories.
A nivell polític encara hi ha molta recança a parlar d'independència com a alternativa real, tot i que en l'àmbit social, cultural i fins i tot esportiu, el suport a la independència ja fa temps que ha deixat de ser marginal.
La classe política encara és la que es va formar sota el franquisme. En el moment en què hi hagi una classe política nascuda i crescuda en democràcia, en la lliure circulació de les idees sense tabús, es veurà clar aquest camí. Parlo d'uns cinc anys, no gaires més. Aleshores es veurà que la solució que maximitza els beneficis per a Catalunya i que permet el major desenvolupament social, econòmic i cultural del país és la sobirania de Catalunya i la seva integració com a estat membre de ple dret a la UE.
Cinc anys no és massa poc temps perquè aquest canvi de xip es materialitzi social i políticament?
No cregui, la situació de conflicte a la qual ens veiem abocats pels diversos capítols que tenim al davant, Constitució europea, reforma de l'Estatut i reforma, si finalment ens calgués, de la Constitució espanyola, provocarà dins de la societat catalana la necessitat d'adoptar una decisió, i en aquest procés, les forces polítiques s'hauran de posicionar i sortiran a la palestra tots els arguments a favor de la sobirania de Catalunya. En el moment en què aquests arguments es comencin a filtrar de manera quotidiana en la societat catalana, això acabarà afectant la classe política.
Parlant de sobiranisme, vostè culpa obertament CiU del fet que ERC i la federació nacionalista es trobin cada vegada més allunyades…
Jo encara no confio en el sobiranisme de CiU. La federació de CiU encara no és una formació sobiranista, i si eventualment ho fos, encara no dóna garanties per a algú que vulgui crear un espai sobiranista. El distanciament amb ERC es produeix per disputes de la política quotidiana. Per una banda, hi ha una mala gestió en termes nacionals del país per part de CiU, i de l'altra, CiU retreu permanentment a ERC que no hagi format govern amb ells. Però més enllà d'aquests elements, la interacció d'idees encara es troba molt llunyana, i el tema cabdal que demostra que CiU no domina les forces sobiranistes és que encara gosin des d'alguns sectors demanar el sí a la Constitució europea, un text que és la negació de la sobirania de Catalunya.
Quin cost tindria per a CiU un sí a la Constitució europea?
A CiU li vaticino que la defensa del sí a la Constitució europea els portarà a la seva defunció electoral, passaran a ser un partit minoritari.
Tot plegat no beneficia el procés d'independència. Segueix sent tant optimista com es desprèn del seu llibre en aquest sentit?
Sí, perquè penso que el catalanisme polític, en contra del que ens volen fer creure des del PSC, està més viu que mai. És un catalanisme sobiranista i que cada cop es sobiranitza més, i eventualment es troba en condicions d'estendre's en altres capes de la població a través d'arguments racionals i objectius. Per això CiU té totes les de perdre si no defensa actituds sobiranistes.
Fer arribar actituds sobiranistes a la societat no és una tasca tan senzilla. La majoria de mitjans de comunicació tenen una marcada tendència a impedir la difusió d'aquests arguments.
No és exagerat dir que el gran problema de la sobirania de Catalunya és mediàtic, i no pas d'arguments, que són inequívocs en totes les línies, l'econòmica, la jurídica, la cultural... Però aquests arguments que calen perquè la ciutadania adopti una lliure decisió democràtica són segrestats pels mitjans de comunicació, que responen a un esquema ideològic molt procliu a impedir el lliure trànsit de les idees, que ens ve d'antecedents no precisament democràtics.
Així doncs, per a quan, la independència?
Si finalment les bases sobiranistes de CiU es desempalleguessin dels últims residus que busquen en l'ambigüitat i en l'estabilitat la perdició i l'erosió del país, a Catalunya estaríem en condicions d'iniciar un procés sobiranista més aviat del que es creu. I em sembla que l'única manera de contrarestar el silenci mediàtic passa per plantejar l'opció sobiranista de manera fulminant.
Seria prou fulminant, un referèndum?
Si ara es fes un referèndum de sobirania i el perdéssim, doncs no passa res, no hem de tenir por que aquesta sigui una opció minoritària. Al Quebec en porten dos de perduts i ara van a pel tercer. Al contrari, en aquest procés d'emancipació nacional, un referèndum seria el moment òptim perquè sortissin tots els arguments a la llum pública i els ciutadans poguessin discutir els pros i els contres de la independència, i per tant, els mitjans de comunicació hostils a tota idea d'independència no tindrien més remei que parlar-ne. Abans però, cal que per part de CiU es produeixi una mínima garantia d'una convicció sobiranista que ara no hi és.
