MONTSERRAT TRESERRA PIJUAN (Torelló, 1944) és doctora en sociologia per la UAB, i llicenciada en Sociologia per la Universitat Catòlica de Lovaina (Bèlgica). És professora de Sociologia de la UAB. Especialitzada en sociologia política, ha dirigit projectes de recerca sobre cultura política, socialització política i comportament electoral a Catalunya i a Bèlgica. Ha publicat diversos treballs, entre ells, Dificultats en l'anàlisi de la cultura política dels catalans, a El nacionalisme català a la fi del segle XX.Cinquenes jornades, i Catalunya independent? Anàlisi d'una enquesta sobre la identitat nacional i la voluntat d'independència dels catalans, tots dos amb Antoni Estradé.
Vostè va dirigir un estudi sobre el grau de consciència d’independència dels catalans ara fa catorze anys. Ha evolucionat aquesta consciència?
En el nostre estudi s’arribava a conclusions força contundents: la majoria dels catalans –fossin o no d’origen autòcton- expressaven clarament el desig que tot allò que tenia a veure amb la vida política i social dels catalans es decidís des de Catalunya. La gent pateix molt de prop els problemes que l’afecten en la vida quotidiana, la feina, l’educació, la sanitat o l’habitatge. I l’experiència havia demostrat que des de l’Estat espanyol tot això no es resolia bé. Si més no, la percepció de les injustícies i del maltractament com a catalans quedava palesa. Ara les coses no han canviat tant. Pensem en l’èxit d’ERC: ha sabut enllaçar amb les preocupacions dels catalans, i no només amb preocupacions de conjuntura sinó amb una remor de fons que fa veure la independència com un canvi qualitatiu.
L’increment electoral d’ERC ha normalitzat el concepte d’independència, però, tant palès es fa aquest canvi qualitatiu entre els ciutadans?
Són la majoria dels polítics i dirigents d’aquesta societat, d’aquest país, els que no estan preparats i sembla que no vulguin la independència de Catalunya. Mireu, els catalans el que volen és viure amb dignitat: una redistribució dels impostos que repercuteixi en els àmbits de la vida quotidiana, lleis equitatives que organitzin la vida laboral, un sistema sanitari de qualitat per a tothom, la possibilitat de tenir accés a una bona educació, etc.
Aquesta visió no es reflecteix als mitjans de comunicació, hostils a aquest concepte...
Si des del món polític i econòmic, i des dels mitjans de comunicació el discurs dominant fos el de la sobirania, tots plegats ens familiaritzaríem amb la idea de la independència. Seria una bona manera de poder donar un nom a allò que per a alguns ja existeix en forma de preocupacions i de desigs, i que per a altres podria esdevenir una manera de pensar la seva societat i el seu país. Les consciències no sorgeixen del no res, més aviat cal pensar que es construeixen.
El nou Estatut per a Catalunya, quins aspectes hauria de contenir en matèria d’immigració?
El nou Estatut ha d’establir i fixar mesures que ajudin a possibilitar la igualtat d’oportunitats de tots els catalans sense excepció, en matèria de treball, d’educació, de sanitat, d’habitatge i del que calgui. Respecte als nouvinguts, per descomptat que el nou text ha de tenir present la no discriminació per qüestions d’origen territorial. I sobretot, que no sigui un Estatut per a les classes dominants, sinó un Estatut per a la gent.
Per oferir aquestes garanties a tots els catalans, n’hi ha prou amb un nou Estatut més o menys generós en les competències?
En absolut, un dels articulats fonamentals de l’Estatut hauria de fixar el dret dels catalans a decidir i redistribuir la recaptació dels propis impostos. Sense poder econòmic no hi ha poder polític, i de ben poc servirà una redacció minuciosa sobre qualsevol àmbit si després no es pot aplicar el que s’hi diu. Ja ens ha passat amb l’estatut del 1979. S’ha comprovat abastament que la qüestió no ha estat tant de competències plenes o de competències exclusives, sinó sezillament de poder exercir les competències assignades.
La societat catalana està preparada per a la plena convivència amb diversos col·lectius?
Ningú està preparat. Això no vol pas dir que sigui impossible si es tenen en compte els elements sobre els quals s’articula la diversitat. El que no s’hi val és dir que això és fàcil ni tampoc que és una qüestió de voluntat de la gent. Néixer i créixer en una societat, formar part de diferents grups socials, implica anar assumint unes formes de fer i de veure el món. Tot plegat es concreta en uns codis de comunicació compartits, no explicitats però molt potents. Compartir aquests codis és la base de la convivència, però al mateix temps dificulta i crea conflictes en les relacions entre grups. Les dificultats de comunicació es donen en el sí dels mateixos grups de cada societat, entre homes i dones, o entre classes socials. No cal que en una societat hi arribi gent d’altres països per etiquetar-les de multiculturals.
Pensant en les característiques dels nous col·lectius que configuren la immigració recent a Catalunya, es poden compartir aquests codis sense que cap de les cultures en surti perjudicada?
Sí, si s’estableixen les condicions que facilitin l’assentament de la gent que arriba a un país, tant pels deures com pels drets. Tots els col·lectius –els que ja hi són i els nouvinguts- tenen el dret que les noves incorporacions no es facin de manera conflictiva: drets laborals iguals per a tothom, mitjans perquè la gent que arriba tingui accés, obligat si cal, al coneixement de la llengua, la cultura i la història del país, etc. No hi ha essències culturals, les cultures són sempre dinàmiques, són el resultat de processos diversos. Però això vol dir també que cada poble té una cultura que s’ha de respectar i que és el punt d’arribada i de partida per a la nova dinàmica cultural.
