XAVIER FERRER I JUNQUÉ (Torroella de Montgrí, 1956) és economista i politòleg. Ha treballat a fons diverses temàtiques relacionades amb la integració europea, matèria sobre la qual ha publicat els llibres Els límits de la Unió Europea (2001), Europa, projectes i realitats sobre el present i futur de la UE (2002), i Cap a una Constitució europea (2003). És vicepresident de l'Associació de Diplomats dels cursos de la UE i secretari de la Comissió de l'Economia de la UE del Col·legi d'Economistes de Catalunya. També és membre de la comissió social del F.C.Barcelona.

Pasqual Maragall i Antoni Castells asseguren que Catalunya tindrà un nou model de finançament en aquesta legislatura, mentre Jordi Sevilla, des de Madrid, allarga el termini quatre anys més. Després, Pedro Solbes garanteix que es negociarà aquesta legislatura. Són contradiccions arriscades en aquests primers dies de nou Govern...
No sé si finalment tindrem finançament o no, però segur que assistirem en els propers mesos a declaracions tant de l'Estatut com del finançament que, segons la posició oficial del partit, seran en una línia o altra. Per tant, és normal que Maragall digui que hi haurà finançament i que Jordi Sevilla digui que encara no, per no parlar de les declaracions de Bono, un nacionalista espanyol gairebé irreductible. Aquí tothom juga el seu paper, i crec que hem de donar aquests cent dies al Govern central, passat aquest termini, ja veurem què passa.

Però aquesta "normalitat" toca material sensible del pacte del Govern tripartit. No és perillós?
Jo vull confiar que hi haurà una bona entesa, i si finalment les paraules de Bono o de Sevilla tenen més força que les de Zapatero, probablement hi haurà una decepció des de Catalunya. En aquesta circumstància, potser assistirem a un trencament del tripartit, perquè ERC també dirà la seva.

A Zapatero no li interessa gens que trontolli el tripartit. Vol dir que abans que hi hagi una trencadissa no s'imposarà a determinats barons del PSOE?
Hi pot haver un conflicte important, però l'interès de mantenir el Govern català és molt gran. El principal interessat a mantenir-ho és Maragall, i de retruc Zapatero, que reben el suport d'ERC a Catalunya i a Madrid. Un conflicte al tripartit per aquests temes afectaria massa les relacions PSOE-PSC, i jo crec que la força política que té el PSC a Catalunya i a l'Estat faria reconduir aquesta postura. En qualsevol cas, jo crec que la postura de Bono i Sevilla és teatral, interpreten el paper que els toca ara.

Però mentre interpreten el seu paper, el Govern català ha de negociar.
Tota negociació requereix unes renúncies, i en aquests moments, no veig que s'estigui en condicions de reformar la Constitució. Per tant, tots els canvis en els quatre propers anys han d'estar dins de la Constitució, perquè si volem tenir un finançament que requereixi tocar la Constitució ara, segur que no el tindrem. La Constitució espanyola llegida amb voluntat autonomista dóna de sí, però cal voluntat. Si hem de tocar-la, segur que sortiran molts problemes dins del PSOE i el PP.

Amb l'Europa ampliada es farà més palesa la situació d'injustícia que viu el català, ja que llengües més minoritàries seran oficials. Aquest greuge comparatiu pot ser alhora positiu perquè el Govern espanyol faci algun pas?
Penso que podem ser optimistes. Quan l'Estat espanyol va entrar a la UE, si el govern socialista hagués dit que els idiomes oficials de l'estat espanyol eren quatre, Brussel·les no hagués posat cap problema, però no ho van fer. Ara cal donar temps a Zapatero, perquè el cert és que és molt difícil que arribi a temps de fer que la Constitució europea inclogui un annex que parli del català. Però seria bo que amb aquesta obertura autonomista de Zapatero que apunta el PSOE s'obrís l'escletxa legal que existeix perquè el Govern espanyol digui a Brussel·les que vol que el català sigui oficial, i també que deixi participar les regions en allò que ens pugui afectar directament.

Alemanya i Bèlgica podrien convertir-se en aliats de Catalunya per aconseguir aquesta representació?
Els lands federals d'Alemanya ha tenen participació directa a Brussel·les, i Bèlgica té les seves llengües reconegudes. Per tant, ja tenen els seus problemes resolts, i no ens ajudaran, però són un model a seguir. Si no ens donen cap possibilitat de reconeixement de la nostra llengua i de Catalunya a Europa, ens obliguen a treballar perquè Catalunya sigui un estat, i això comporta molts moviments que el Zapatero deu veure impossibles.