ANTONI CASTELLÀ (Barcelona, 1970), és llicenciat en Direcció i Administració d'Empreses. En l'àmbit polític, va ser membre del gabinet del conseller de Treball, secretari general d'Unió de Joves i membre del Comitè de Govern, i també secretari d'Organització de la Unió de Joves a nivell Nacional. Des d'aquesta legislatura, és diputat al Parlament de Catalunya per CiU, i vicepresident executiu d'Organització d'UDC. Antoni Castellà prové del Moviment de Defensa de la Terra (MDT).

Poden conviure en un mateix partit persones com vostè, amb un to més "progressista", amb un líder que participa en un acte de Miró i Ardèvol, representant del cristianisme més ranci i conservador?
UDC és un partit clàssic democristià que té més de 70 anys d'història, i per descomptat, hi tenen cabuda sensibilitats diferents. Jo m'hi sento còmode perquè em crec el concepte de justícia social emmarcat en del personalisme comunitari. I m'agrada especialment el fet que em pugui expressar lliurement dins del partit, fins i tot amb debats ideològics intensos.

Es declara independentista, o sobiranista, perquè no vostè no fa distincions al respecte. Quina cabuda hi té, a UDC, la voluntat de sobirania plena?
Un dels motius pels quals em vaig afiliar a Unió és que, des del seu naixement, defensa la sobirania la creació d'un estat per a Catalunya i que aquest estat assoleixi el màxim de sobirania possible. Aquesta premissa el partit no l'ha canviada mai, i en els darrers congressos hem reafirmat que el nostre objectiu últim és poder assolir estructures d'estat per a Catalunya. Apostem per la creació d'una confederació europea, on cedim tanta sobirania com cedeix qualsevol estat europeu, i tenint-ne tanta com té qualsevol estat europeu.

Quina viabilitat creu que té UDC, electoralment parlant, sense CDC?
Unió vol representar una democràcia cristiana sobirana catalana, que defensa una idea nacional des d'una perspectiva de centre diferent a la que té una esquerra nacional. Aquest espai hi és i hi serà, per tant, és un projecte totalment viable. Jo crec en un país normal, on els partits han de tenir sobirania plena dins del marc català, i per tant, han de ser partits d'obediència estrictament catalana. Dins d'aquest marc, és necessari que existeixi una esquerra nacional al país, un centre-centre esquerra nacional, i un centre-centre dreta nacional, eix on se situa UDC.

Fa molts mesos que CDC i UDC han deixat aparcat el debat sobre la seva possible fusió en un sol partit. Quin és el futur de CiU en tant que federació de dos partits?
Tant CDC com UDC hem arribat a la conclusió que la fusió en un sol partit no té sentit com a eina per al futur, perquè una federació de partits és molt més plural i moderna. Els valors de debat intern i de pacte són cada vegada més importants, i en aquest sentit, una federació on cada partit mantingui la seva personalitat és el marc de relacions idoni. El fet que cada dia haguem de pactar ens dóna un valor democràtic més profund que no un sol partit amb una única estructura.

Els lideratges d'Artur Mas i Duran Lleida, poden semblar en alguna ocasió més que convergents, divergents. Com afecta això a la credibilitat de CiU?
Som dos partits, i per tant, hi ha matisos. Però els matisos no són els que de vegades els mitjans de comunicació intenten treure'n la punta. Duran i Mas són els dos líders de la federació, que parlen entre ells, i per tant, en l'acció política hi ha unitat de criteri. Una altra cosa és que en les opinions personals hi hagi matisos, i em sembla totalment lògic. I això per a nosaltres és un actiu, perquè representem un espectre de la societat molt ampli. No crec que afecti en absolut la credibilitat del nostre projecte polític.

Si CiU ha de passar uns anys més a l'oposició, els seus dirigents estan preparats per afrontar-los?
Absolutament preparats. Sociològicament, tot un sector de la societat catalana que creu en la manera de fer i de pensar de CiU, i ningú no pot observar CiU només com una estructura que aguanti o no a l'oposició, sinó a la societat. Unió, per exemple, va sobreviure al franquisme, a la clandestinitat i a una transició, per tant, és difícil que ens espanti estar a l'oposició, oi? Tenim una tasca important a fer fora del Govern i totes les sensacions que tenim són de bones perspectives de futur.

Arran de la crisi del 3%, CiU va insinuar a ERC el seu oferiment per repensar els acords de governabilitat a Catalunya, fins i tot va tornar a sonar la idea d'un tripartit CiU/PSC/ERC. Com cal interpretar aquesta insinuació?
Crec que Artur Mas no estava oferint un pacte, sinó que va voler posar en evidència ERC. Just el dia abans, Carod-Rovira havia dit que ell havia assumit responsabilitats en el seu moment, i que ara, el president de la Generalitat les havia d'assumir. Per tant, implícitament un soci de govern està demanant que dimiteixi. Si és així, se li ha de preguntar a ERC què està disposada a fer, perquè les majories parlamentàries són les que són.

Entre les majories possibles, dins de CiU hi ha qui prefereix un pacte CiU-ERC, i d'altres, un acord amb el PSC. Quina és la seva preferència?
La resposta serà sempre la mateixa: millor sols, i si no pot ser, amb aquell que faci possible que jo acompleixi el màxim del meu programa de govern. No fujo d'estudi, senzillament crec que tots hauríem de basar els pactes polítics en aquesta premissa. I dic això perquè podria posar en evidència alguna de les formacions que integren el tripartit en aquests moments. L'acord del Tinell, ho saben els seus signants, queda incomplert en molts àmbits.

Com el seu company David Madí, vostè també pensa que quan ERC va optar per formar govern amb el PSC i ICV, iniciava una guerra amb CiU?
ERC no va fer un pacte per afinitats amb aquests dos partits, sinó que la seva intenció era fer un pacte contra CiU, i això té un cost polític en les relacions. Per tant, és lògic que les relacions estiguin una mica deteriorades, però no crec que hi hagi cap guerra. I els polítics no ens podem permetre ressentiments amb ningú, perquè la nostra única obligació és tirar endavant la gestió pública amb les eines de la negociació i el pacte.

Negociació i pacte és el que han fet els partits que formen el Govern... Però se sosté, la hipòtesi que el pacte és només contra CiU?
Va ser clarament un pacte contra CiU, però accepto que hi ha una altra variable important, en aquest acord. I és que era important que el PSC entrés al Govern i el compartís amb una formació nacionalista, que podia ser ERC o CiU. El centre-dreta nacional d'aquest país estava articulat, mentre que el centre-esquerra no ho ha estat, bàsicament perquè la gran força és el PSC, que és d'obediència espanyola. En aquest sentit, hi havia gent que tenia expectatives que el PSC reconvertís la seva posició, i es retrobés una altra vegada amb aquell partit que va ser només d'àmbit català. Això ho podria fer integrant-se dins d'una institució com la Generalitat, i a més condicionat per un partit com ERC.

I quin ha estat el resultat d'aquesta variable?
Després de 14 mesos, no només no ha funcionat, tot el contrari. I em fa patir que al final ens puguem trobar que ERC perd posicions nacionals per una mena d'obediència al PSC-PSOE. Jo estaria disposat, des del punt de vista nacional de país, a acceptar que hi hagi un tripartit PSC-ERC-ICV, fins al punt que sacrificaria CiU al Govern, si l'objectiu és que un gran partit com el PSC torni a ser un partit d'àmbit estrictament català.

Vostè encara creu en la transversalitat nacional...
Hi segueixo creient, i espero creure-hi sempre, bàsicament perquè penso que el veritable oasi català és aquesta transversalitat, i per tant, ha de ser un actiu diferencial de Catalunya com a país. Però tinc el dubte de si mai la nostra classe política ha cregut realment en la transversalitat, en la necessitat d e cercat complicitats entre diferents generacions, amb independència de la seva ideologia política. Per mantenir viu aquest oasi, les joventuts dels partits polítics hi tindran un paper molt important.