Bona part dels intellectuals progressistes espanyols veuen elements de nacionalisme ranci i essencialista a l’Estatut i al catalanisme, però no en la Constitució i l’espanyolisme. Al contrari, pensen que el nacionalisme espanyol està pràcticament desarmat intellectualment, concentrat en exclusiva en el PP i revifat precisament per culpa dels catalans. Aquest Bona part dels intellectuals progressistes espanyols veuen elements de nacionalisme ranci i essencialista a l’Estatut i al catalanisme, però no en la Constitució i l’espanyolisme. Al contrari, pensen que el nacionalisme espanyol està pràcticament desarmat intellectualment, concentrat en exclusiva en el PP i revifat precisament per culpa dels catalans. Aquesta paradoxa –subratllada per intellectuals catalans de signe ben divers- va marcar la trobada Catalunya-Espanya de dissabte passat, on uns quaranta professors i intellectuals catalans i espanyols van discutir sobre l’estatut, les reaccions que ha provocat i el silenci clamorós d’una intellectualitat espanyola progressista que creu que l’estatut és un error i un mal negoci. La trobada va ser propiciada per la Fundació Pi-Sunyer, la Universitat Pompeu Fabra i l’ombra –al fons- del conseller Antoni Castells. Va tenir, per tant, un cert aire de trobada entre socialistes d’una banda i l’altra, més o menys amanida amb alguns catalanistes d’altres procedències ideològiques. S’havia pensat en la possibilitat de redactar un document conjunt de suport a l’Estatut, però el clima no va ser propici. Segons alguns dels assistents, dues constatacions i dues mitges sorpreses. Una, a la banda catalana, va ser la considerable unanimitat d’intellectuals ben diferents –de Ramoneda a Culla o a Mas Collell, de Robert de Ventós a Villatoro, de Borja de Riquer a Josep Oliver- en una defensa dels aspectes centrals de l’Estatut, i especialment del que tenen a veure amb els interessos: finançament i competències. L’altra, a la banda espanyola, una actitud de sortida molt crítica, una visió força apocalíptica de l’estatut i una acusació als progres catalans de ser massa complaents amb el que anomenen els mites nacionalistes. Un dels participants espanyols va dir que no entenia com l’esquerra catalana havia estat tan poc crítica amb el nacionalisme català. Algú li podria haver contestat que en va aprendre de l’actitud de l’esquerra espanyola davant del nacionalisme espanyol. La trobada fou, fonamentalment, entre socialistes catalans i espanyols, amb la inclusió simbòlica d’alguns membres de l’Opinió Catalana, com Culla, Sánchez i Villatoro, però amb l’absència dels sectors independentistes i d’ERC, que si foren convidats, no hi assistiren.
