A Catalunya, arreu dels Països Catalans i a Euskadi s’ha seguit amb molt d’interès el referèndum per l’autodeterminació que ahir va celebrar  Montenegro.  El president d’ERC i el lehendakari  en formes diferents però anàlisis semblants han posat  Montenegro com a horitzó per les seves respectives nacion A Catalunya, arreu dels Països Catalans i a Euskadi s’ha seguit amb molt d’interès el referèndum per l’autodeterminació que ahir va celebrar  Montenegro.  El president d’ERC i el lehendakari  en formes diferents però anàlisis semblants han posat  Montenegro com a horitzó per les seves respectives nacions. Sense oblidar casos recents  de separació amistosa com són els casos de Txèquia i Eslovàquia.Allò important, però, del referèndum de Montenegro és que es produeix sota la supervisió i autorització de la UE i estableix un precedent que obre camins de solució per diversos conflictes que es donen avui en el marc de la UE.L’esgotament de les propostes de l’estat de les autonomies i els seus Estatuts sorgits sota la pressió del postfranquisme colloquen el cas de Txèquia i Eslovàquia i ara el de Montenegro com a objectius per a Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya. Comença a quedar clar que les fórmules suposadament federalistes o confederals, i encara menys les autonòmiques no responen ja a la necessitats de les llibertats collectives en el marc d’una Europa unida. La funció dels Estats nació del segle XIX ja no serveixen per al segle XXI. L’exemple de Montenegro, preocupa a Madrid , així com també els amoïna el rebuig que està demostrant una part de la societat catalana a l’Estatut de la Moncla. Importants dirigents abertzales tant del PNB com de l’esquerra independentista basca i fins i tot a membres del govern basc han deixat clar que una solució a la catalana no serveix per a Euskadi. Cada vegada més el dret a decidir dels pobles és una opció que a mitjà termini es pot augurar imparable.