Una de les primeres decisions de Narcís Serra, com a president del Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), va ser convocar un concurs amb vocació d’internacional per trobar un nou director pel MNAC, en substitució d’Eudald Carbonell. El procés comptava amb un jurat integrat per directors d’alguns dels museus amb més prestigi Una de les primeres decisions de Narcís Serra, com a president del Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), va ser convocar un concurs amb vocació d’internacional per trobar un nou director pel MNAC, en substitució d’Eudald Carbonell. El procés comptava amb un jurat integrat per directors d’alguns dels museus amb més prestigi (Louvre, British Museum...), i amb unes condicions salarials homologables a aquests museus internacionals. Finalment la persona que va guanyar la plaça va ser Maria Teresa Ocaña, directora del museu Picasso de Barcelona. Potser influenciada per alguna mala experiència del procés de selecció, en una de les seves primeres declaracions s’ha afanyat a afirmar que el ‘MNAC no és ni el Louvre ni la National Gallery’. Fins aquí hi arribem. Barcelona no és ni París ni tampoc Londres. Naturalment que cal deixar els 100 dies de gràcia de rigor abans de començar a analitzar l’evolució del MNAC, però aquesta mena de declaracions deixen un regust amarg. No es tracta de voler copiar el que hi ha a fora, ni d’alliçonar als que potser ho pretenien, sinó de fer que el MNAC sigui per a Barcelona, Catalunya i la nostra cultura el que el Louvre representa per a França i la National Gallery per a Anglaterra. Per arribar lluny i guanyar-se prestigi en l’àmbit internacional cal partir d’un plantejament ambiciós i, en aquest cas, tenir clar que el marc de referència és el català. Només això pot garantir la construcció d’un projecte sòlid, coherent i arrelat. El repte de la nova directora no és fàcil, però esperem que després de la seva experiència al Picasso i de tot aquest procés de selecció, tingui ben clar el nord que ha de marcar la seva brúixola.
