Ara que tots els partits polítics estan engegant les seves maquinàries electorals, que els diaris i l’opinió publicada comencen a prendre part a favor o en contra de partits i de possibles coalicions, és un bon moment per repassar el gir que està prenent la política cultural del Govern de la Generalitat. En l’etapa de la consellera Mieras, les Ara que tots els partits polítics estan engegant les seves maquinàries electorals, que els diaris i l’opinió publicada comencen a prendre part a favor o en contra de partits i de possibles coalicions, és un bon moment per repassar el gir que està prenent la política cultural del Govern de la Generalitat. En l’etapa de la consellera Mieras, les situacions surrealistes eren els arbres que no deixaven veure el bosc. Sota l’etapa Mascarell, es posa fil a l’agulla en l’execució d’una política cultural que segueix les línies establertes en el ‘llibre blanc (del PSC) de la cultura a Catalunya’. El guió és un treball extens que es pot consultar al web del partit. Si analitzem allò que diu sobre la relació entre cultura, llengua i identitat podem trobar algunes perles... A grans trets, es defineix la línia cultural dels governs de CiU com a victimista i obsoleta. La cultura catalana és minoritària i petita (cal dir que això ho és en relació a una altra, que en el seu cas se suposa que ho és en relació a l’espanyola). La identitat cultural es defineix en base a “la democràcia i la diversitat, sense renunciar a la innovació, al cosmopolitisme i al compromís cívic” (sic). Sobre la relació entre llengua i cultura, se’n dedueix que és inexistent i que “forma part de la cultura catalana tota cultura que es crea i es produeix a Catalunya”. El govern tripartit ha situat la política lingüística dins del departament de Presidència (això també ho proposava el llibre blanc), amb la intenció de tenir una capacitat d’incidència transversal. Això, a la pràctica és molt difícil: implica barallar-se amb tots els departaments del Govern i, si no es disposa d’elements de pressió i d’un suport polític clar, és una missió impossible. Aquest canvi d’ubicació ha permès facilitar l’aplicació d’una política cultural asèptica i que pot acabar assumint la cultura gastronòmica dels McDonalds, per posar un exemple, com a pròpia en la mesura en què les hamburgueses es produeixen i cuinen a Catalunya. Tampoc és qüestió de caricaturitzar aquesta concepció de la política cultural que cal per a Catalunya, però és sorprenent veure que la manca de consens en la política cultural entre les principals forces polítiques catalanes pot fer que a cada canvi de Govern es faci taula rasa i tornem-hi. Tot indica que tornarà a haver-hi un executiu de coalició, encara que no se sap amb quins partits, i sembla que el PSC entra en moltes de les possibilitats. Dependrà de quin partit ocupa aquesta cartera per veure si som més papistes que el Papa i més ciutadans del món que ningú, o bé assumim la capacitat cohesionadora d’una cultura catalana que és més minoritzada que minoritària i que té en la llengua catalana alguna cosa més que una assignatura que s’ensenya a les escoles.
