Fa uns dies fèiem referència al llibre blanc de la Cultura a Catalunya que va fer el PSC. La setmana ha transcorregut i cadascú va marcant com pot el terreny de joc de la batalla electoral d’aquesta tardor. I sembla que tant pel PSC com per CiU ja s’ha complert la quota del debat identitari. Ara toca governar i gestionar. En un país normal això tindri Fa uns dies fèiem referència al llibre blanc de la Cultura a Catalunya que va fer el PSC. La setmana ha transcorregut i cadascú va marcant com pot el terreny de joc de la batalla electoral d’aquesta tardor. I sembla que tant pel PSC com per CiU ja s’ha complert la quota del debat identitari. Ara toca governar i gestionar. En un país normal això tindria la seva lògica, però per sort o per desgràcia, Catalunya no és un país normal. En l’àmbit de la cultura és on aquest fet es visualitza amb força claredat. El nou Estatut no suposa cap canvi substancial, fet que fa que tot depengui dels models que es vulguin desenvolupar des del Govern. És en aquest punt on ens trobem que sobre la taula tenim, en un costat, un model definit, argumentat i amb la capacitat de seducció que genera l’estètica ‘gauche-divinista’, que ja vam comentar la setmana passada. A l’altre costat, més que un projecte desenvolupat i equiparable, hi ha una amalgama de propostes que no tenen un plantejament global que es concreti en mesures reals.
De Gaulle deia d’una manera molt gràfica que “la política és massa important com per deixar-la en mans dels polítics”, doncs això és el que cal fer en el cas de la cultura catalana, on ens trobem amb la necessitat de generar una proposta cultural que sigui nacionalment compartida. En l’àmbit de la integració i acollida de la població nouvinguda s’han fet passos importants, però en el cas de la definició del que és la nostra cultura hi ha un model que és el que s’està aplicant, però que no té una alternativa clara. Si després de les eleccions hi hagués canvi de titular sembla que la situació no canviaria massa. En el seu dia, el Congrés de Cultura Catalana va ser el ‘think tank’ que va fer les propostes corresponents. Però en aquests moments cal un debat, un pacte o com se li vulgui dir, que permeti situar l’estratègia cultural fora del tacticisme que inevitablement comportarà el proper cicle electoral. No ens podem permetre que s’aparquin els temes nacionals i culturals com si es tractés d’un vestit que ha passat de moda.
