S'ha celebrat la primera Diada Nacional amb el nou Estatut d’autonomia en vigor. Convé recordar-ho perquè, després de mesos de negociacions i d’una recta final que ha fet saltar ERC del govern i ha dividit bona part de la societat civil entre partidaris i detractors del text estatutari, resulta sorprenent que ara pràcticament ningú en faci refer&egrav S'ha celebrat la primera Diada Nacional amb el nou Estatut d’autonomia en vigor. Convé recordar-ho perquè, després de mesos de negociacions i d’una recta final que ha fet saltar ERC del govern i ha dividit bona part de la societat civil entre partidaris i detractors del text estatutari, resulta sorprenent que ara pràcticament ningú en faci referència. Potser això es deu al fet que el nou Estatut representa canvis però no prou grans com per aportar més ‘substància nacional’ digna de ser comentada en la Diada. Sense voler reobrir el debat sobre els elements nous que aporta l’Estatut, si que pot ser interessant analitzar breument el que s’hi diu sobre cultura. L’article 127 hi fa referència i estableix clarament que “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de cultura”. Cal dir que l’Estatut del 79 també ho establia. La diferència és que, en principi, ara els nostres polítics saben el que ha passat des del 79, i haurien de tenir els reflexos i, és clar, la voluntat d’evitar que tornem a la mateixa situació d’estancament motivada principalment per dos factors. Per una banda, la jurisprudència que han creat les sentències del Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha evitat que a Catalunya es pogués definir una política i una legislació en matèria cultural de perfil propi. Així, per exemple, el TC va estimar que la Generalitat no era competent per establir les dimensions (els metres quadrats!) que havien de tenir les sales de cinema que es volguessin obrir a Catalunya. La regulació va venir establerta per una llei de bases de l’Estat espanyol. Amb sentències com aquestes no és d’estranyar que la situació del cinema en català a casa nostra sigui tan desastrosa, les empreses del sector ja saben que tot depèn de Madrid. En segon lloc, la crisi de les finances de la Generalitat ha repercutit en les partides destinades a cultura. Per poder fer front a grans projectes culturals (museus, teatres....) ha calgut anar a buscar nous socis que aportin el capital necessari. El resultat? L’Estat espanyol es present en un bon nombre de patronats d’institucions culturals del país: el MNAC, el Liceu... amb la corresponent veu i vot. Això és el que ha passat els darrers 20 anys, ara cal que no es deixem tornar a prendre la cartera i juguem amb intelligència, coratge i astúcia les nostres cartes. La Diada Nacional de Catalunya és un bon dia per començar a reflexionar-hi.