Barcelona · És ben sabut que si, passejant pel carrer, una persona aparentment estrangera se’ns adreça per a demanar-nos l’hora o la localització d’algun carrer, tot bon català ha de respondre sempre parlant a poc a poc, ben alt i... en espanyol!
Respondre a un estranger parlant a un ritme inferior a l’habitual i en un to més elevat és una r És ben sabut que si, passejant pel carrer, una persona aparentment estrangera se’ns adreça per a demanar-nos l’hora o la localització d’algun carrer, tot bon català ha de respondre sempre parlant a poc a poc, ben alt i... en espanyol!
Respondre a un estranger parlant a un ritme inferior a l’habitual i en un to més elevat és una reacció molt estesa arreu, una reacció que només requereix d’una simple reflexió per a adonar-nos fins a quin punt és absurda: si jo no sé ni un borrall d’alemany, ja em podeu anar parlant al ritme que vulgueu, que no entendré absolutament res del què dieu...
Tanmateix, el que és realment curiós a casa nostra és el fet de contestar en espanyol. Si tenim al davant una persona de, posem per cas, Burkina Fasso, què ens fa pensar que ens entendrà en espanyol i no en català? Ja sabem que l’espanyol és la segona llengua més parlada del món. Però hem de tenir present que també és una llengua pràcticament desconeguda a gran part del planeta, Burkina Fasso inclòs...
El perquè d’aquesta actitud el podem trobar en un complex d’inferioritat que els catalans portem en l’inconscient col•lectiu, un complex conseqüència de segles de persecució lingüística i que es fa palès en els nostres hàbits lingüístics: el català serveix per parlar amb els de la nostra “tribu”, però per parlar amb forasters hem d’emprar l’espanyol, que és una llengua “de primera classe”. I aquí rau el problema: amb aquesta actitud lingüística induïm els nouvinguts a pensar que el català és quelcom tancat, dels “catalans de debò”, mentre que l’espanyol (o el francès a Catalunya Nord) és la llengua que funciona com a lingua franca als Països Catalans. Conseqüència: les persones immigrants opten per aprendre l’espanyol, ja que aquesta és la llengua que els permetrà integrar-se.
Per tant, si realment tenim la voluntat de normalitzar plenament l’ús social del català, totes i tots hem de prendre consciència que la llengua d’acollida ha de ser, també, la catalana. Un cop assumit això, ja els podrem parlar a poc a poc, ben alt... i en català!