En una entrevista feta per Aina Vives i publicada a les pàgines de Cultura del diari El Punt d’aquest dilluns, el filòleg i membre de l’IEC Antoni Badia i Margarit, reflexiona sobre l’estat i el reconeixement del català. Arran del cicle de conferències que commemoren el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906-2006), el també exrector de la Universitat de Barcelona (1978-1986) afirma que aquell encontre va ser especialment positiu a l’hora que la nostra llengua passés a ser molt més presa en consideració del que ho havia estat anteriorment. A més, a cap dels romanistes presents aleshores se li va ocórrer de plantejar que català i valencià fossin dues llengües diferents. A banda de servir per donar un impuls al Diccionari Català-Valencià-Balear i a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’esperit resultant d’aquell I Congrés va ser “la presa de consciència que la llengua s’havia d’anteposar a qualsevol altra necessitat nacional”. A l’hora d’organitzar el II Congrés el 1986, presidit per ell mateix, Badia i Margarit va tenir els seus dubtes, però el van convèncer “quan vam acordar que faríem un congrés de sociolingüística catalana, que realment era el que teníem i tenim pendent sempre, que és millorar i tirar endavant”. “La llàstima és que les administracions autonòmiques no ens van fer cas”, lamenta. La conclusió més important en va ser que “es tirés endavant un tractat com el d’Unió de la Llengua Neerlandesa”, que havien de signar la Generalitat catalana, la valenciana i el Govern de les Illes Balears. Però ni cas. “I això ens convé com el pa que mengem i ara cada vegada més”. En aquest sentit, advoca per reconduir l’Institut Ramon Llull. Davant l’arribada constant de població immigrada, Badia i Margarit considera que “si podem mantenir el sistema d’immersió escolar, la llengua pot tirar endavant”, tot i que ara hi hagi “un partit [que qualifica de perillós] que la vol suprimir”.
