Amb l’adaptació a la metodologia i organització de l’Espai Europeu d’Educació Superior, el conegut com a Procés de Bolonya, que unifica itineraris a nivell europeu, cada vegada són més els estudiants estrangers que trien les universitats de casa nostra a l’hora de cursar-hi els estudis de postgrau, aquells que integren els antics doctorats i màsters. Si bé la presència d’estudiants de fora sempre és enriquidora i pot suposar un estímul positiu, en una nació com la catalana, sense la protecció d’un Estat al darrere, això acaba repercutint en la presència de la llengua catalana a les aules. A la Universitat Pompeu Fabra, per exemple, ja són més del 30% els matriculats estrangers als seus màsters. La majoria provenen de països de la Unió Europea, i els segueixen els d’Amèrica Llatina, Estats Units, Àfrica i Àsia, però cal tenir en compte també la gran quantitat que prové de l’Estat espanyol. La informació que dóna la universitat en quant a idioma de les classes no transmet, a primera vista, un retrocés del català, però massa sovint passa que la realitat i el paper no es corresponen. Quants dels estrangers són capaços de seguir unes classes en català? A quants se’ls informa de la nostra realitat i se’ls dóna les eines adequades per adaptar-s’hi?
Si aquest ha estat fins ara un problema relacionat sobretot amb els estudiants Erasmus, el panorama que dibuixa el nou Espai Euopeu d'Educació Superior pot ser l'estocada final al català com a llengua viva en el món acadèmic si no es preveuen mesures que ho evitin, i aquestes passen sobretot per la informació i la dotació de recursos a l’alumnat. De moment, i com ja han denunciat moltes vegades les organitzacions estudiantils, els responsables miren cap a un altre costat.