Igual que va passar el 1992 quan es va aconseguir la primera copa d’Europa, la copa que dimecres va guanyar el Barça a París ha tingut un efecte entre eufòric i balsàmic pels ànims del nostre país, avesat a una resignació de perdedor. El 1992 diuen que va contribuir a una bona dinàmica olímpica, i ara ja hi ha espavilats que fan Igual que va passar el 1992 quan es va aconseguir la primera copa d’Europa, la copa que dimecres va guanyar el Barça a París ha tingut un efecte entre eufòric i balsàmic pels ànims del nostre país, avesat a una resignació de perdedor. El 1992 diuen que va contribuir a una bona dinàmica olímpica, i ara ja hi ha espavilats que fan les seves teories sobre la repercussió d’aquesta segona copa en el referèndum sobre l’Estatut. El temps s’encarregarà de posar cada cosa al seu lloc. Ara bé, un fet extremadament positiu és que el Barça no només és més que un club, sinó que també és una potent indústria creativa. Ho és en el sentit que una setmana abans i encara avui, bona part de la premsa del continent ha parlat i parla del partit, de l’equip, del club, del model de club, de la ciutat de Barcelona, del país, de la cultura, la llengua, etc. Així per exemple el diari anglès ‘The Guardian’, el dia de la final, descrivia els jugadors de la cantera del Barça. D’Olelguer, entre d’altres coses, deia que era un intel.lectual d’esquerres implicat i nacionalista de debò; de Xavi es destacava el fet que parlava català i que era el nou Guardiola i de Puyol que es un ídol nacional que no amaga la seva catalanitat. Ramon Tremosa diu que el Barça és la principal marca de Catalunya al món, i raó no li falta, però no només això, és la principal indústria creativa catalana. La setmana passada, Ferran Mascarell va fer un discurs al Consell de Ministres de Cultura de la UE. Va parlar en català i ho va fer sobre el paper de les indústries creatives, com a motor del diàleg intercultural i les relacions transfrontereres. Potser quan va preparar el seu discurs no pensava en el Barça, però en la seva descripció d’indústria creativa, el F.C Barcelona hi encaixa en molts aspectes. Segurament, si la final de la Champions s’hagués fet a Frankfurt, hauríem explicat de manera més clara i efectiva que Catalunya té una cultura i una llengua pròpia, i ens hauríem estalviat tantes anades i vingudes acomplexades sobre qui som.
