Tot sembla indicar, que la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat dóna la batalla del cinema en català per perduda i es decanta per potenciar el català a la televisió i els formats domèstics. Així, en els últims anys, tot i que s’ha incrementat la dotació destinada al doblatge i la subtitulació de Tot sembla indicar, que la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat dóna la batalla del cinema en català per perduda i es decanta per potenciar el català a la televisió i els formats domèstics. Així, en els últims anys, tot i que s’ha incrementat la dotació destinada al doblatge i la subtitulació de pellícules al català, no s’ha pogut apreciar un increment en nombre de films o sales que obtesin per la nostra llengua. I és que el sistema funciona a base de subvencions a les que són les distribuïdores les que decideixen si s’acullen o no. Per tant, aquestes només hi ha opten en comptades ocasions (aquest any dels aproximadament 450 films que s’estrenaran a casa nostra només uns 25 ho faran en català) i sempre exhibint-les en sales de petites dimensions. Segons el secretari de política lingüística , a més ha afirmat que si les ajudes no existissin difícilment existiria cap tipus d’oferta cinematogràfica en català. Potser el que hauríem de fer tots plegats, en comptes de tirar la tovallola, és utilitzar certa racionalitat a l’hora de decidir quines pellícules es doblen al català i on s’exhibeixen, sinó es pot caure en l’absurd que una servidora vulgui veure Tirant Lo Blanc a Platja d’Aro i s’hagi de conformar amb Tirante el Blanco (la mitjana de còpies en català és de 12 per cada 85 en castellà) en una població on honestament crec que ningú pot allegar que exhibir-la en català li treuria espectadors.