L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) està duent a terme, des d'avui i fins divendres, les jornades ‘Simposi Internacional sobre el Català al segle XX: Balanç de la Situació i Perspectives', que reuneixen més de 120 experts amb l'objectiu d'avaluar la situació del català al llarg de l'últim segle i aprofundir en el coneixement de l'evolució sociolingüística per afrontar els reptes del segle XXI. En aquest marc, el sociolingüista Isidor Marí proposa entendre la integració dels nouvinguts "com un compromís bilateral de convivència en què es vegin igualment garantits tant el tracte equitatiu dels nouvinguts com la cohesió social i la continuïtat lingüística i cultural de la societat receptora".
Isidor Marí, vicepresident de la Secció Filològica de l'IEC, constata que els programes d'integració dels estats europeus "tendeixen a incrementar els requisits culturals i lingüístics per a l'accés dels nouvinguts a la plena ciutadania, i els sectors propers a la immigració reclamen l'accés al treball, la residència i la ciutadania sense gaires requisits culturals i lingüístics". En la mateixa línia, qualifica com a "inadmissible i irresponsable que hi hagi serveis d'acolliment públics (o subvencionats públicament) que no disposin d'una bona estratègia lingüística i es desentenguin del català, convertint-se en fàbriques d'exclusió i segregació, en comptes d'exercir plenament la seva responsabilitat de promoure la inclusió i la cohesió lingüística. Però també cal anar amb compte amb l'expansió d'accions exclusivament lingüístiques d'integració: mentre els cursos de català per a nouvinguts i els serveis d'acolliment social treballin per separat, serà difícil que la inclusió social i la integració lingüística resultin satisfactòries".
Així mateix, creu que "el mateix concepte d'integració lingüística ha de ser redefinit (i compartit públicament) a la llum del nou context sociolingüístic: cap ciutadà es podrà considerar lingüísticament integrat mentre no sigui capaç d'utilitzar les dues llengües oficials en les comunicacions de caràcter públic. Per això resulta també inadmissible i irresponsable que fins i tot hi hagi alts càrrecs d'alguns governs autonòmics que hagin donat a entendre que el català és una llengua perfectament prescindible per als nouvinguts, o que es promogui una idea de bilingüisme o trilingüisme educatiu en què no s'asseguri plenament la competència activa en la llengua pròpia de la societat receptora".
Finalment, Isidor Marí s'ha referit a la relació entre nacionalitat i ciutadania, "un punt crucial en la delimitació de les polítiques d'integració del segle XXI a molts països europeus (i d'arreu del món)" i que, "en el cas d'Espanya, segurament serà difícil modificar la concepció uniformista tradicional, que vincula la ciutadania amb l'acceptació d'una única identitat nacional i d'una llengua nacional preeminent".
