La Fundació Congrés de Cultura Catalana, que continua la feina engegada pel Congrés de Cultura Catalana, entregarà aquest dijous a Til Stegmann el Premi Internacional Ramon Llull. L’objecte d’aquest premi és homenatjar el conjunt de l’obra d’un estudiós estranger que hagi significat un notable coneixement de la realitat histò La Fundació Congrés de Cultura Catalana, que continua la feina engegada pel Congrés de Cultura Catalana, entregarà aquest dijous a Til Stegmann el Premi Internacional Ramon Llull. L’objecte d’aquest premi és homenatjar el conjunt de l’obra d’un estudiós estranger que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i/o cultural catalana. El darrer guardonat amb aquest premi fou per l’historiador anglès Paul Preston. Oportunitats del moment, en plena preparació de la participació de Catalunya a la fira del llibre de Frankfurt, la concessió d’aquest guardó pot ajudar a clarificar les idees als responsables de l’organització de la presència catalana. De fet Alemanya té 23 lectorats de català, cap altre país al món en té tants. Només aquest fet ja és una excel.lent carta de presentació. Al marge d’aquesta coincidència, la persona de Til Stegmann és un clar exponent d’intel.lectual amb una clara dimensió internacional que treballa de manera efectiva i constant per la llengua i la cultura catalana, sense complexes i al marge de qualsevol reconeixement institucional. A falta d’estructures nacionals plenes i pròpies, persones com Til Stegmann fan el paper d’autèntics ambaixadors de la cultura catalana. Un altre ‘homenot’ que entraria en aquesta categoria és Fèlix Martí, que fa dues setmanes va presentar el seu llibre de memòries “Diplomàtic sense estat“. És un llibre de lectura gairebé obligada i que com molt bé resumeix Josep Maria Terricabras en el pròleg, “fa història del que ha passat i, alhora, anuncia, avança el que hauria de passar i que no es pot improvisar”. Es tracta de personatges amb la suficient preparació, lucidesa i ‘murrieria’ per actuar des d’una perspectiva nacional sense haver d’estar esperant el que pugui establir la “normativa (estatal) corresponent” i, en cas que hi hagi res establert, tenir les dots diplomàtiques per continuar-ho fent.
