Aquests darrers mesos, sembla que tot el debat i l’activitat política està paralitzada i monopolitzada per la dinàmica de reforma estatutària i per la consulta del dia 18 de juny. Els diferents entorns intel.lectuals i creadors d’opinió no han quedat exempts de la situació, i els posicionaments s’han anat delimitant progressivament, cap a Aquests darrers mesos, sembla que tot el debat i l’activitat política està paralitzada i monopolitzada per la dinàmica de reforma estatutària i per la consulta del dia 18 de juny. Els diferents entorns intel.lectuals i creadors d’opinió no han quedat exempts de la situació, i els posicionaments s’han anat delimitant progressivament, cap al "sí" i cap al "no", i encara sort que no hi ha la tercera via del nul!. Sembla la contraposició entre el seny i la rauxa. Són dues estratègies per a una mateixa realitat nacional, que via articles, manifestos i conferències ara s’estan contraposant sense saber quan temps caldrà que passi per tornar a reconstruir ponts. Com ja em dit en més d’una ocasió, la cultura i els intel.lectuals tenen un paper para-polític molt important, i en aquest cas són un reflex de la més que probable impossibilitat de crear un pacte nacional pel Govern de la Generalitat. Sobre tot plegat ens pot resultar interessant l’experiència d’Al Gore, el candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, que contra tot pronòstic va perdre les eleccions per un ajustat i polèmic marge en front de Bush. La seva derrota va generar un gran impacte que amb què ha passat en els darrers anys, s’ha demostrat més que justificat. Ara, Al Gore, quan comença una conferència fa la broma de "jo era el proper president dels EE.UU". Al marge de la nostàlgia que pot suposar pensar com estaria el món si ell realment hagués guanyat, aquesta frase irònica pot ser aviat la sentim en boca d’alguns dels líders de les principals forces polítiques nacionals del país, sobretot de les que menys capacitat tinguin de poder establir aliances i assegurar suports, que és la clau del nostre sistema parlamentari. De moment, si depèn de les complicitats que hi ha en l’àmbit cultural i intellectual del país, sembla que només el PSC té assegurada la cadira a la plaça de Sant Jaume, amb el vist-i-plau de l’establishment de l’opinió publicada dels principals mitjans de comunicació del país.
