Les relacions entre Catalunya i el Sant Pare no han estat fluïdes ni constructives. Malgrat la coneguda sensibilitat de Joan Pau II per la qüestió nacional, les interferències, informacions esbiaixades o falsedats que han arribat a la Santa Seu sobre la realitat de l?Església catalana han estat determinants. Interferències i falsedats que no han pogut ser contrastades, com en altres temps, per ecl Les relacions entre Catalunya i el Sant Pare no han estat fluïdes ni constructives. Malgrat la coneguda sensibilitat de Joan Pau II per la qüestió nacional, les interferències, informacions esbiaixades o falsedats que han arribat a la Santa Seu sobre la realitat de l?Església catalana han estat determinants. Interferències i falsedats que no han pogut ser contrastades, com en altres temps, per eclesiàstics catalans de pes al Vaticà. Presentada capciosament com un desert de vocacions, qualificada despectivament com l?Holanda del Sud i equiparada maliciosament amb Sèrbia, Catalunya ha patit incomprensions, humiliacions i injustícies. Els culpables d?aquestes relacions enterbolides són, d?una banda, eclesiàstics espanyols, especialment valencians i gallecs, molt ben situats a la Secretaria d?Estat del Vaticà, la cúpula de la Conferència Episcopal Espanyola, els últims nuncis i sobretot la Brunete mediàtica eclesial, que sovint han presentat Catalunya com una ?gran pecadora?. També han comptat en aquesta operació desplegada durant vint-i-sis anys amb la quinta columna, és a dir la col?laboració de l?arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, que ha aconseguit col?locar peons seus a diferents diòcesis per avançar en la desnaturalització de l?Església catalana. Per intentar capgirar la situació no n?hi ha prou a assistir a eucaristies oficials celebrades en la memòria del Sant Pare. I, més enllà de partidismes, la decisió de tancar l?oficina de la Generalitat a Roma per presentar diplomàticament una imatge més real de Catalunya al Vaticà ha estat un greu error, de l?alçada d?un campanar.
