Les primeres reaccions, quan va córrer la notícia, van ser d'incredulitat. Tot i que era una possibilitat, pràcticament tothom ho descartava per allò del tòpic de "qui entra papa surt cardenal". Un cop es va confirmar la notícia, va planar una sensació de frustració profunda en molts ambients eclesiàstics, no només els superficialment quali Les primeres reaccions, quan va córrer la notícia, van ser d'incredulitat. Tot i que era una possibilitat, pràcticament tothom ho descartava per allò del tòpic de "qui entra papa surt cardenal". Un cop es va confirmar la notícia, va planar una sensació de frustració profunda en molts ambients eclesiàstics, no només els superficialment qualificats com a progressistes, sinó en els més moderats i assenyats. Les esperances dipositades en el canvi a l'interior de l'Església van saltar pels aires en pocs segons. L'ortodòxia, la seguretat, els dogmes, les certeses, la malfiança i la condemna s'han imposat un cop més. Potser la ingenuïtat dels qui confonen el desig amb la realitat ha resultat cruel. Els sis o set noms dels cardenals mínimament oberts -Martini, Rodríguez Madariaga, Kasper, Lehmann, Amigo, Danneels, O'Connor- s'anaven escampant una i altra vegada. La sensació era que el sector renovador podia arribar fins a 28 o 35, però eren sempre els mateixos noms, repetits en ordres diferents. Però la lògica endogàmica s'ha acabant imposant i els cardenals elegits per Joan Pau II han escollit l'opció que garantís la continuïtat i l'èxit aparent d'una Església gairebé triomfal. s clar que fins que no es canviï el sistema d'elecció, per un de més participatiu i democràtic, és molt difícil que salti la sorpresa, no ens enganyem. Sense perdre la lucidesa, però, l'endemà de la desolació van emergint alguns elements per a l'esperança, Benet XVI, el nou Sant Pare, és un home intel·ligent, molt preparat teològicament, i pot adonar-se de la necessitat d'impulsar un nou estil de govern, basat en la col·legialitat. Justament, aquest és un dels punts que ha remarcat en el seu primer missatge públic. D'altra banda, no es pot perdre de vista que el moviment de contestació més fort a l'interior de l'Església dels darrers anys ha sorgit dels països germànics. Si Ratzinger no afluixa, el clima de revolta augmentarà, fent bons els auguris dels qui creuen que "quan pitjor, millor". I, en darrer lloc, no podem oblidar que el nou cap de l'Església ja té 78 anys. Malgrat tot, les comunitats de casa nostra continuaran amb el mateix tarannà, com ho demostra el resultat de les darreres eleccions del Consell Presbiteral de Barcelona.
