Darrerament s’estan produint una sèrie de fets que només fan que corroborar que l’època de moviment de fronteres no s’ha acabat ni de bon tros. Si fa uns mesos Montenegro aconseguia la seva independència política de Sèrbia, aquests dies ens arriben alguns moviments que, sense arribar a fer trontollar cap estructura estatal, sí que indiquen una tendència de reforçament de diversos sobiranismes, com és el cas del Quebec i d’Escòcia. Canadà viu aquests dies una batalla política que ningú s’esperava. I és que el seu primer ministre, Stephen Harper, va presentar a finals de la setmana passada una proposta de resolució per la qual es reconeix que el Quebec és “una nació dins la unitat del Canadà”. Com ja apuntàvem a Tribuna, no es tractava pas d’una voluntat de, finalment, donar via lliure a les ànsies independentistes, sinó de contrarestar la moció que pretenia presentar el Bloc Quebequès i que dotava el país francòfon d’identitat nacional pròpia sense necessitat d’aixoplugar-se ni a Canadà ni a ningú. Aquesta ha estat refusada pels partits canadencs. Finalment, la moció presentada per Harper ha comptat amb 266 vots a favor i 16 en contra, esdevenint així la primera vegada que el Canadà reconeix el Quebec com a nació. La decisió no ha estat exempta de polèmica, i el ministre d’Afers Intergovernamentals, Michael Chong, encarregat de les relacions amb el Quebec, ha dimitit, argumentant que la decisió legitimava un suposat “nacionalisme ètnic” dels quebequesos. Ara falta per veure la utilitat política d’aquest reconeixement i si, com hauria de ser lògic, es respectés el dret a l’autodeterminació.
D’altra banda, el diari anglès “The Sunday Telegraph” publicava diumenge una curiosa enquesta segons la qual la meitat de la població anglesa es voldria independitzar i separar-se, així, d’Escòcia, Gal.les i Irlanda del Nord. A més, el 59 % dels anglesos acceptarien la independència d’Escòcia, enfront de només el 28 % que la rebutjarien. Un dels elements que ajuda a comprendre aquestes dades és el fet que molts anglesos voldrien comptar amb un Parlament propi, similar al de les altres tres nacions. I és que, mentre aquests gestionen només els assumptes relacionats amb les seves nacions respectives, no és el cas de l’anglès, on la majoria d’enquestats considera que la veu dels no anglesos sobra. Tot plegat porta a pensar en la possibilitat d’uns moviments de fronteres tranquils i serens. Cadascú al seu lloc i santes pasqües. Malauradament, aquí estem lluny encara d’actituds similars. Veure com un dia el Congrès dels Diputats aprova que som una nació (i no només constatar que nosaltres diem que ho som) o, encara més, que els espanyols es vulguin “independitzar” de catalans, bascos i gallecs no tindrà preu.