Aquesta setmana comentàvem la publicació d’una enquesta a Anglaterra segons la qual la meitat dels anglesos veurien bé separar-se de la resta de nacions del Regne Unit. Sí, tal com sona. Entre altres motius, “envejaven” el fet que els altres parlaments, a diferència del seu, només s’havien de preocupar dels seus assumptes, mentre que a l’anglès hi intervenia tothom. Doncs bé, al maig del 2007, 300 anys després de la 1707 Act of Union –quines coincidències té la Història- hi ha convocades eleccions al Parlament escocès, i a la classe política anglesa se li han encès tots els senyals d’alarma.
Estan preocupats pel notable increment que ha experimentat l’independentisme en aquell país, sobretot de la mà de l’Scottish National Party. Davant d’aquest panorama, els partits anglesos no han dubtat en fer desembarcar els seus pesos pesants al nord de l’illa a sembrar-hi la por. Aquesta és la situació que aquest dimecres comenta un important columnista del diari The Guardian, Simon Jenkins, i que porta un títol ben explícit: “Si Escòcia vol la partició, els britànics no ho poden impedir”. La primera frase ja afirma que “la paraula és pànic”. Pànic davant el fet que el suport a la independència hagi passat, en 25 anys, de la meitat de l’electorat a les tres quartes parts, mentre que els escocesos unionistes han davallat al 20%. Jenkins explica que “qualsevol exigència d’autonomia, sigui a la zona que sigui del Regne Unit, és vista per Westminster com una insubordinació arrogant per part de gent que ignora allò realment li convé”.
I afegeix que l’unionisme, si bé desaparegut del món empresarial anglès, es manté com el caràcter definitori de la seva classe política. Una classe política que actua amb excés de paternalisme, ja sigui amb escocesos ja sigui amb iraquians o afganesos. Aquesta tradició, la del paternalisme, la representava fins fa poc el sector tory de la política anglesa, amb Margaret Thatcher al capdavant, però Jenkins assegura que “actualment és encara més potent entre l’esquerra”. Un paternalisme que basa el seu argumentari sobretot en l’economia, en el suposat desastre econòmic a què es veuria abocat qualsevol territori pel fet d’autodeterminar-se. I això és el que prediquen aquests dies per Escòcia els polítics anglesos, que cal salvar-se del possible retorn d’un passat fosc i tribal. L’articulista hi afegeix, en aquesta salvació, “les poltrones que tenen a Westminster”.
Particularment, a Jenkins poc li importa si els escocesos se separen, està segur que això no seria la fi del Regne Unit. “Si l’Europa de l’Est pot aguantar particions, també pot fer-ho Bretanya”. És més, constata que “ha estat mitjançant la partició que Irlanda ha tirat endavant, que Eslovàquia ha reviscut i que els estats bàltics han prosperat”. Paradoxalment, el govern britànic ha donat suport a aquesta idea allà on sigui, fins i tot forçant-la a Iugoslàvia i a l’Iraq/Kurdistan. O donant la benvinguda a Montenegro. “Per què, hipòcritament, Westminster ridiculitza l’ambició escocesa?” es pregunta. I acaba el seu article assegurant que “el poder sempre ha estat centrípet, mentre que la democràcia ha estat centrífuga”. Ell, naturalment, prefereix la democràcia.
Veurem mai un article així a un diari espanyol?
