CEEC · Ambdós, Palouzie i Peris, van tenir la temptació catalana en la seva juventut. Però els mims, les compensacions i els copets a l'esquena, junt amb moltes medalles, van fer que l'Estat, amb una experiència de 300 anys, els reconduís cap al patriotisme espanyol més segur i amb més possibilitats.

Palouzie i Peris hauríen de fer pensar la classe política catalana. A Catalunya, que es pot ser amb tota llibertat liberal, comunista, ecologista, gay, etc., ¿es poden tenir conviccions militars?

La incomprensió del poble català i la seva manca de sentit d'Estat, però, evidentment no justifiquen que ara Palouzie o Peris ens vulguin imposar el seu patriotisme de conveniència --i potser de sentiment-- espanyol. I és que ambdós fan trampa: parlen d'una Espanya que no existeix, d'unes estructures d'Estat que no són plurals i d'unes institucions com les forces armades espanyoles que encara ho són menys.

Cap dels dos militars catalans no ha entès que possiblement la culpa no és del poble català i les seves institucions sinó de la mancança de capacitat per exercir la pluralitat i la diversitat en la construcció de l'Estat i les seves institucions.

¿Ha fet l'Espanya estat quelcom per acceptar el fet plurinacional en les seves forces armades? Es pot ser un català nacional i integrar-se a les forces armades? O allò que passa --com ha passat amb Palouzie i Peris, i en el seu moment amb Serra i Chacón-- és que s'ha de renunciar a la catalanitat i acceptar l'Espanya una per poder-se implicar amb les forces armades?

Així, doncs, ¿ha jugat brut Josep Palouzie, carregat de medalles d'Espanya, en l'entrevista que li fan a La Razón, o Palouzie no ha entès la ciutadania de Catalunya (opció difícil sent el cap de la Policia Local de Girona)?