d'Escòcia que va obtenir una àmplia majoria després de la gran manifestació de 'Onze de setembre. Ara l'Estat espanyol ha decidit criminalitzar els resultats electorals del 27 de setembre. Dilluns de la setmana passada el jutge de l'Audiència Nacional Ismael Moreno, a instància del fiscal, va ordenar investigar l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) pels delictes de rebel·lió i sedició per "impulsar" i "promoure" les mocions d'ajuntaments catalans de suport a la resolució del 9 de novembre del Parlament de Catalunya. Dissabte Mariano Rajoy va declarar que l'Estat no estava en "treva" contra el procés constituent vers la República Catalana. Tal com li va retreure el President de la Generalitat aquesta expressió significa que està en guerra; en guerra contra la majoria d'un Parlament que aplica el programa per al qual va ser elegit pels ciutadans. El "programa de govern progressista i reformista" que acaba de presentar Pedro Sánchez ignora (mínimament!) l'existència del conflicte català, absència de propostes que torna a mostrar que la repressió és la seva única sortida.

Els demòcrates espanyols ha de ser conscients que la incapacitat de resoldre de manera democràtica el conflicte entre el Regne d'Espanya i Catalunya provocarà, a més d'una crisi de règim com en el cas de la Quarta República francesa, una crisi d'Estat"

La criminalització d'un procés democràtic assenyala la incapacitat invencible del Regne d'Espanya per afrontar la voluntat d'independència de la majoria del poble català. No ha entès que l'única manera democràtica de defensar que Catalunya forma part de la unitat d'Espanya és guanyar unes eleccions o un plebiscit dels catalans . El Regne Unit va mostrar cintura democràtica quan l'Scotish National Party va guanyar la majoria absoluta del Parlament escocès amb el 44% dels vots: va acceptar el referèndum sobre la independència amb que l'SNP va obtenir la victòria electoral. Els independentistes el van perdre i van acatar el resultat.

Les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques espanyoles són filles de la "Reconquista", de los "conquistadores" i de l'annexió de Catalunya a Espanya per dret de conquesta. Tenen tan profundament arrelada que la "Unidad de España" va néixer imposada per la força de les armes i que s'ha imposat amb la violència al llarg de tres segles que no conceben la possibilitat d'una separació pacífica derivada de la voluntat democràtica. Aquesta concepció de la unitat fruit de la conquesta els fa assimilar la voluntat de separació amb la sedició i per aquesta raó criminalitzen els resultats de les eleccions del 27 de setembre. La insubmissió pacífica i democràtica ha disparat tots els ressorts atàvics de la catalanofòbia i els seus mitjans de comunicació ens bombardegen amb tota mena d'insults, des de nazis a malalts mentals. Quin contrast amb la defensa ferma però respectuosa dels mitjans de comunicació britànics de la permanència d'Escòcia dins el Regne Unit!

La criminalització d'un procés democràtic assenyala la incapacitat invencible del Regne d'Espanya per afrontar la voluntat d'independència de la majoria del poble català. No ha entès que l'única manera democràtica de defensar que Catalunya forma part de la unitat d'Espanya és guanyar unes eleccions o un plebiscit dels catalans"

Els polítics espanyols evoquen contínuament la Transició i la figura d'Adolfo Suárez, però no segueixen el seu exemple. El President del Govern espanyol es va trobar amb els resultats a Catalunya de les eleccions del 15 de juny de 1977, que no eren els que esperava. Suárez havia emparaulat amb la "Comissió dels 9" a la que Jordi Pujol assistia en representació de Catalunya un "Consell General de Catalunya", una mena de Mancomunitat al marge de la Generalitat a l'exili. Però el Pacte Democràtic que encapçalava Pujol va treure un 15% dels vots, mentre que va guanyar la coalició Socialistes de Catalunya. Aquesta, juntament amb el PSUC i ERC, formaven l'Entesa dels Catalans al Senat, i exigien el tercer punt de l'Assemblea de Catalunya, amb el restabliment de la Generalitat republicana i el retorn del seu President a l'exili, Josep Tarradelles. Gràcies a la força moral de la victòria els diputats i senadors catalans van constituir-se en Assemblea de Parlamentaris, un fet totalment al marge totalment de la legalitat, que també podia ser o bé ignorat, o bé considerat sediciós. Adolfo Suàrez hauria pogut reprimir l'Assemblea de Parlamentaris i no restablir una institució de la II República com era la Generalitat. Tanmateix va demostrar més esperit democràtic que els dirigents constitucionalistes espanyols actuals i va respectar la voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada a les urnes; i ratificada al carrer amb la gran manifestació de l'Onze de Setembre de 1977. A l'octubre Josep Tarradelles va retornar i va pronunciar al balcó del Palau de la Generalitat el seu famós "Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!".

La incapacitat de l'Estat espanyol a respectar els resultats electorals portarà una crisi semblant a la que va patir la Quarta República Francesa davant de la rebel·lió armada dels algerians a la dècada de 1950. Algèria era considerada la França d'ultramar perquè hi vivien un milió i mig d'europeus, amb un important contingent originari del País Valencià, al costat d'una majoria de més de 8 milions d'algerians. França es negada a reconèixer que Algèria era una colònia perquè els algerians tenien la ciutadania francesa, amb l'obligació del servei militar, però sense drets polítics. Estava dividida en tres departaments que tenien el mateix tractament que la resta de departaments de la República.

A partir de 1954 la guerra d'Algèria va condicionar tota la vida política i la història francesa. Reconèixer que no era França i que tenia dret a la independència provocava la desqualificació immediata i furiosa de la resta de partits polítics i de tota la premsa. Aquesta incapacitat per afrontar la situació algeriana tal com era, una colònia amb dret a l'autodeterminació, va comportar, per un costat, la retallada de les llibertats a França, en especial la censura a la ràdio i la televisió. Per l'altra va obligar a desplegar un exèrcit de 400.000 soldats a Algèria que van practicar tota mena de crims de guerra i que va usar la tortura de manera brutal i sistemàtica. Ho va reflectir molt bé la pel·lícula "la Batalla d'Alger" de Gilo Pontecorvo. L'enaltiment del sentiment patriòtic i l'obnubilació política davant la rebel·lió algeriana va portar la Quarta República francesa al bloqueig polític; aquest va derivar al seu col·lapse, provocant la intervenció del General De Gaulle i l'establiment de la Cinquena República.

L'enaltiment patriòtic de "la Unidad de España" que deriva el conflicte amb Catalunya, ha portat a la crisi del bipartidisme. Ara el Regne d'Espanya es troba en un bloqueig polític, a causa dels resultats del 20 de desembre, que deriven, també, de la crisi econòmica i de la corrupció. La criminalització de la victòria independentista aguditzarà aquest bloqueig, que condicionarà el nostre procés constituent. En aquestes circumstàncies l'encert de l'actuació dels diputats i senadors independentistes a les Corts espanyoles tindrà una gran importància estratègica. Hauran de subratllar l'estreta relació dels drets humans individuals i col·lectius com es va demostrar en el conflicte entre França i Algèria: la repressió dels drets dels pobles porta de manera ineluctable a la repressió de les llibertats i els drets humans. No és estrany que el mateix jutge que investiga per sedició l'ANC hagi empresonat uns titellaires acusant-los d'enaltir el terrorisme. Els demòcrates espanyols ha de ser conscients que la incapacitat de resoldre de manera democràtica el conflicte entre el Regne d'Espanya i Catalunya provocarà, a més d'una crisi de règim com en el cas de la Quarta República francesa, una crisi d'Estat.