Més enllà de repetir com una lletania el mantra de la participació, sota el qual s'amaga la desorientació i la incapacitat de gestió, cap idea nova, cap projecte rellevant, cap ambició cultural sembla estar en l'agenda dels responsables municipals.

Barcelona avui està orfe de polítiques culturals i sobreviu, en base a la inèrcia del passat, l'enorme talent dels seus creadors i els esforços de tanta i tanta gent que malda per fer que la Cultura tingui un lloc destacat en el sistema de valors de la nostra societat"

A la pèrdua de pes polític, cal afegir-hi una desconnexió evident amb els sectors culturals, l'oblit dels creadors i els professionals, el menyspreu envers la indústria. Si davant d'això hi hagués una acció decidida, massiva, global, de mediació cultural, un esforç de planificació, una voluntat de bastir un projecte alternatiu al dominant fins ara, com a mínim podríem contrastar models, sumar esforços, trobar punts d'acord i de consens i podríem parlar, aleshores sí, de polítiques culturals. Però no és el cas. Barcelona avui està orfe de polítiques culturals i sobreviu, en base a la inèrcia del passat, l'enorme talent dels seus creadors i els esforços de tanta i tanta gent que malda per fer que la Cultura tingui un lloc destacat en el sistema de valors de la nostra societat.

Observem amb preocupació com s'està produint un procés de "jibarització" de la Cultura a la ciutat. L'estan empetitint. La potència creativa del teixit cultural no troba correspondència en els àmbits de representació i de gestió polítiques. Com s'hauria jutjat que ciutats com Madrid o París, per exemple, haguessin renunciat a tenir un regidor de Cultura? Doncs això és el que passa a Barcelona. La Cultura ha passat de ser un dels signes d'identitat del projecte de ciutat de Xavier Trias (una ciutat de cultura, coneixement, creativitat i innovació) a desaparèixer dels discursos i les polítiques locals: cap ambició per excel·lir, cap ambició de gran capital cultural internacional, cap ambició d'exercir de capital cultural de la catalanitat. Una ciutat amb vocació de capital cultural mai pot deixar de mirar al món i de ser mirada i admirada pel món per la força i la vitalitat de la seva cultura. 

La renúncia expressa i reiterada del Govern de BeC a fer cap més gran equipament cultural a la ciutat és una mostra d'aquesta manca d'ambició. Una mostra, a més, contradictòria. O és que la Biblioteca Central Urbana que es reclama no és un gran equipament ? O quan es diu que l'Ajuntament adquirirà el Teatre Principal o la Foneria de Canons per destinar-los a equipaments culturals no s'està dient la veritat? La dictadura del titular i del prejudici que amara l'acció del Govern municipal és, avui, el principal risc per la política cultural a Barcelona.