A la pràctica, es tractaria de l'enèsim pacte entre l'espanyolisme, que vol acabar amb el poder polític català aprofitant la crisi, i el neoliberalisme salvatge i la gran patronal que vol acabar d'enriquir-se amb la privatització de la sanitat i de l'ensenyament. Un pacte que cada any a la primavera té un espai de socialització d'allò més "xic", el torneig de tennis dels aristòcrates i que duu el nom d'un comte del qual li permetem que mantingui un poder que no li pertocaria.

A l'altra costat, la majoria social d'aquesta part del país. Els que volen poder decidir, cada vegada més, a on va cada cèntim dels seus impostos i com s'aplica cada una de les polítiques que l'afecten. Els que volen decidir en llibertat i criden independència als carrers i aquells que s'han manifestat i s'activen dia rere dia en contra les retallades. Malauradament i, com sempre, els primers, quantitativament minoritaris, que aplaudien Primo de Rivera, Franco i s'esforçaven perquè la Transició fos un simple canvi de cartes continuen tenen un pes públic majoritari als mitjans de comunicació. Un exemple evident és que quan una part del poble engega una iniciativa, ja sigui el "No Vull Pagar", les consultes per la independència, les aturades contra les retallades, la proposta de la renda mínima garantida, o s'organitzen al voltant de noves formes polítiques (diga-li CUP, Forcades o Oliveres), ràpidament comencen els atacs i els adjectius despectius cap a aquestes iniciatives.
El poble català ha dit prou a unes polítiques de dèficit, austeritat i pobresa que ens escanyen. Parlem de sobirania"
Un dels més usats és el de 'populisme'. Ara també es parlar d'italianització o del perill que existeixi un opció forta contrària a les polítiques econòmiques de la Unió Europea. N'hi diuen euroesceptiscisme tot i que lluny d'això les propostes des de l'esquerra són en pro dels drets de les persones que formen part d'Europa i en contra dels mercats que, precisament lluny d'Europa, s'ubiquen en l'eterietat absoluta i pensen tan sols en els beneficis i les xifres. La tàctica del desprestigi. Com quan el teu fill o filla no freqüenta els ambients que t'agradaria, els grans mitjans busquen deslegitimar aquest discurs. Com ho van fer durant anys amb l'independentisme.

Però el cert és que la majoria del poble català ha dit ─i diu─ prou a unes polítiques de dèficit, austeritat i pobresa que ens escanyen com a persones i com a poble. Els catalans hem avançat. Manifestacions quasi diàries en favors dels drets socials i, sortosament, un consens ampli per decidir el nostre futur. Parlem de sobirania. De recuperar drets i de retornar el poble català el dret a decidir en molts àmbits. I, evidentment, d'oposar-nos a un pressupost de retallades que deixarien el nostre país sense cap possibilitat de decidir polítiques i el seu rumb. Una part la decidiria Brussel·les, l'altre Madrid i una, no menys important, les grans empreses (algunes rescatades indirectament) que viuen de les privatitzacions dels serveis públics. Sentirem a dir que oposar-se a les retallades és 'populisme'. Personalment, crec que és democràcia (tan sols una minoria les desitja) així com un pas necessari si mai volem assolir l'objectiu de la plena independència del nostre país. Sense deutes i amb capacitat política. L'equació de l'1 de maig i de l'11 de setembre.