Des de que Junts pel Si i les CUP han pactat la proposta de declaració, així, substantivada, ens hem trobat un Estat sobtadament crispat. Com la resta de partits espanyolistes, d'altra banda.
Personalment, crec que el què han aconseguit , estat i partits d'àmbit estatal , és demostrar el menyspreu profund que senten per la democràcia, en general, i pel poble català en particular.
Quan això passa, com ja el menyspreu no pot amagar una realitat tossuda, apareix el papu de la repressió"
Si la declaració hagués estat el somni d'una nit d'estiu, podria entendre que responguessin amb aquesta virulència, fruit del despertar sobtat davant quelcom inesperat. Que reaccionin d'aquesta manera quan durant quatre anys consecutius han sortit centenars de milers de persones al carrer, any rere any; quan les enquestes marcaven una tendència a l'allunyament dels ciutadans catalans de la realitat espanyola, en via a construir un espai polític propi; quan les diverses conteses electorals bescantaven els resultats cap a les opcions més sobiranistes; quan tot això estava damunt la taula, només puc pensar que es passaven, des del Madrid cortesà, l'expressió democràtica del poble català per l'arc de triomf de la seva supèrbia, amb una resposta que anava des del sarcasme fins la idiotització de l'adversari.
No deixen de ser, malauradament, hereus del franquisme, que va prendre el seu nom del carnisser que va dir que no l'ìmportaria matar la meitat del país per tal de vèncer. Tota una declaració de principis"
Al final ha resultat que tot allò en que basava el seu poder ha estat superat per la voluntat democràtica expressada a les urnes, de l'única manera que ha estat possible. I quan això passa, com ja el menyspreu no pot amagar una realitat tossuda, apareix el papu de la repressió. Així, les declaracions del ministre Margallo marquen un abans i un després. Amb exemples històrics dels que no té cap mena de coneixement, 1640, 1714, 1931 o 1934, amenaça a la societat catalana sollevada amb la repressió pura i dura, sense matisos.
Potser és el moment d'anar més enllà del cas català, i llegir en les manifestacions del Govern espanyol i dels dirigents dels diversos partits d'àmbit estatal tot un tarannà que no té gens a veure amb una cultura democràtica, que no tenen. Mentre en qualsevol país, un Govern que assisteix a manifestacions que apleguen més d'un milió de persones cridarien als seus promotors per conèixer de primera mà els arguments que els impulsen, a Espanya el govern crida a consultes Societat Civil Catalana, 72 membres pagats un no sap ben bé per qui. Mentre en qualsevol país amb cultura democràtica els partits de voluntat estatal mirarien de contactar amb els promotors de campanyes que arrosseguen milions de persones, a Espanya miren cap un altre cantó i valoren quin rèdit pot donar l'hostilitat envers aquestes mobilitzacions i propostes als altres racons de l'Estat.
Aquest és el què ofereix l'Estat Espanyol als ciutadans catalans, tant des del Govern com des de l'oposició. Menyspreu, repressió i escarni. No deixen de ser, malauradament, hereus del franquisme, que va prendre el seu nom del carnisser que va dir que no l'ìmportaria matar la meitat del país per tal de vèncer. Tota una declaració de principis.