les organitzacions sobiranistes (assetjades, per cert, per injustos embargaments econòmics justament per minvar els seus recursos abans de la campanya) per l'altre.

Això no vol dir que dubti que cadascun d'ells estiguin preparant meticulosament la seva, de campanya. Com no dubto que alguns -ben legítimament- estiguin preparant una campanya per demanar el no. Deixo de banda els que preparen la negació total de la democràcia, els que volen silenciar la veu d'un poble sencer: aquests estan sembrant una imatge totalment falsa de violència. Així, denuncien, per exemple, un piulador ofensiu que s'ha mofat de la mort d'una regidora del PP de Tarragona -els mitjans no han explicat que és de Leganés), i la fiscal (la que feia ganyotes, m'asseguren, durant el judici, asseguda darrere els acusats del judici la setmana passada, mentre parlaven) fent tota una roda de premsa per un grillat cridaner que no defensaré.

Tornant a la campanya pel si, qui és el nostre destinatari? Quin és el seu perfil? Entenc jo que el grau de maduresa i informació sobre les virtuts de ser lliures és molt alt entre amplies capes de la societat catalana, però que la falta d'informació -i encara pitjor, desinformació- és molt gran entre bona part dels consumidors (per llengua familiar, per identitat...) dels mitjans audiovisuals espanyols. Com arribar al gran nombre d'indecisos, i amb quin missatge?

Abans de contestar, citaré McLuhan, que va escriure que el "contingut" d'un mitjà és com un sucós tall de carn que porta el lladre per distreure el gos que vigila la ment. El tríptic mateix, més que el seu contingut, és l'important. La seva qualitat, la presència de gràfics i imatges ben fets, de cites de persones conegudes o fonts de prestigi, la manera d'oferir-la a la gent, i també la llengua o llengües en què és escrit. Fem futur tant o més amb aquests aspectes que amb el contingut.

Oferir textos monolingües en castellà transmetria als indecisos un missatge que personalment crec que no ens convé gens, per molts motius (i, per cert, també al català de tota la vida, si li arriba a les mans!)

Per altra banda, oferir textos en castellà als decidits de votar en contra, o contraris a acceptar el dret dels catalans de decidir el nostre futur (entre els quals, les enquestes indiquen que hi ha molta gent amb un analfabetisme funcional), tindria el mateix efecte que oferir-los-els en suahili: anirien directament a la paperera. Aquest 30% de l'electorat no són el públic diana. No hi perdem el temps ni els quartos.

Tractem l'indecís almenys com una persona instruïda, respectuosa, capaç de llegir textos senzills en la llengua que ha forjat el poble que vol votar, i no amb condescendència. Tots els papers, per tant o en català, o en occità o bilingües (en castellà, però per què no també en àrab o anglès?).

Tinc una casa una pila de díptics en castellà que em van quedar perquè em va ser impossible de poder-los repartir.

El monolingüisme castellà no és el futur que vull fer.

Miquel Strubell

Col·lectiu Moltès Mercès