Els pressupostos de la Generalitat d'enguany s'han aprovat, tal com era de preveure, a partir d'un acord entre CiU i el PP. Artur Mas ha apostat per una entesa amb la delegació de la dreta espanyolista al Principat
Barcelona ·
–amb una Sánchez Camacho cridanera i exhibicionista al capdavant–que no pas explorar possibles complicitats amb l'independentisme democràtic d'esquerres.
És la constatació d'una realitat que ja va començar a palesar-se després de les darreres eleccions municipals –amb acords a diputacions i a una bona colla d'ajuntaments– i que s'ha anat traduint en força decisions polítiques ben difícils d'explicar des d'una lògica nacional –des de la pràctica supressió de l'acció exterior del Govern de Catalunya a la fal·laç "racionalització" dels mitjans de comunicació públics en català que tan agrada els poderosos grups de comunicació que els voldrien mantenir, a tot estirar, en una posició poc menys que folklòrica–. Ara s'entenen els motius pels quals els centredreta catalanista ha ajornat, almenys per a un any, en paraules del president Mas en sortir de la seva cordial entrevista amb Rajoy, el debat sobre el seu ambigu "pacte fiscal".
Els més entusiastes, entre els quals es compten alguns conspicus representants d'allò que coneixem com a "sobiranisme civil", confien encara que, passats uns mesos, CiU farà un gir decidit a favor d'emplaçar l'Estat a corregir d'una vegada el dèficit fiscal que arrossega històricament Catalunya. Si cal, fins i tot, amb la possibilitat de convocar en referèndum a la ciutadania de Catalunya i sense renunciar a la mobilització popular. Amb tot, però, la coincidència amb el PP pel que fa a qüestions de model social –CiU i la dreta espanyola coincideixen plenament en el progressiu desmantellament de l'Estat de benestar, al dictat de Merkel– i, sobretot, la utilització de la crisi econòmica com a gran excusa per a no moure soroll, no conviden precisament a l'optimisme. La "geometria variable", al capdavall, es pot acostar més a una trista coartada per netejar males consciències que no pas a una estratègia nacional sòlida, coherent i creïble.
Artur Mas ha travessat el Rubicó i s'allunya a grans gambades de l'esperit de la multitudinària manifestació sobiranista del 10 de juliol de 2010. Ara cavalca, però el viatge se li farà llarg.
