Per aquesta raó el relat que conté la introducció és totalment inadequat perquè planteja les reivindicacions catalanes com un problema intern espanyol. Perquè les demandes lingüístiques, culturals i econòmiques són problemes interns de l'Estat. La legalitat internacional aten els casos de violència contra la voluntat d'un poble i aquest és el cas del Regne d'Espanya envers a Catalunya.

El relat que cal explicar a l'opinió pública internacional és el d'un milió i mig de persones que reclamen la independència 298 anys després que les lleis, les Corts, la Generalitat, els Ajuntaments de Catalunya van ser abolits per la monarquia espanyola apel·lant al dret de conquesta. Amb el Decret de Nova Planta Catalunya va ser annexada al Regne de Castella i es va establir un règim d'ocupació militar, encapçalat per un Capità General. A les Corts de Càdiz el Regne de Castella va canviar el seu nom pel de Regne d'Espanya i el "Consejo de Castilla" va ser substituït pel "Gobierno de España", que poc després va perdre la majoria de les seves colònies americanes. Reduït aquest regne a la península ibèrica, excepte Portugal, va intentar unificar lingüísticament, culturalment i econòmicament el seu territori.

El poble català es va resistir de múltiples formes a aquesta tendència: la renaixença cultural, les partides carlines en defensa dels furs, les revoltes republicanes. Al segle XX el catalanisme polític va irrompre a la lluita electoral i va assolir l'hegemonia a partir de 1907. L'Estat Espanyol va reaccionar amb repetides declaracions de l'Estat de Guerra, dues dictadures militars i la cruenta Guerra Civil espanyola. L'any 1931 es va restablir la Generalitat abolida l'any 1714 i es va promulgar l'Estatut d'Autonomia de 1932, molt inferior al que havia votat el poble català mesos abans. Derrotada Catalunya pel General Franco i el seu exèrcit gràcies al suport de la Itàlia feixista i el règim nazi d'Alemanya, l'any 1940 el President de la Generalitat Lluís Companys va ser detingut per la Gestapo, torturat per la policia franquista, jutjat per un Consell de Guerra i afusellat. El règim franquista va portar a terme una de les repressions més brutals de la història amb desenes de milers d'afusellats i desapareguts i centenars de milers de republicans empresonats. Va intentar el genocidi cultural de Catalunya, prohibint l'ús públic del català, el seu ensenyament a les escoles i la seva expressió als mitjans de comunicació. Tanmateix el catalanisme polític va continuar: a l'exili, mantenint la Generalitat de Catalunya; a l'interior amb diverses formes de resistència. L'any 1971 totes les forces polítiques catalanes van confluir en l'Assemblea de Catalunya, el tercer punt de la qual exigia el restabliment dels principis i institucions establertes a l'Estatut d'Autonomia de 1932, com a expressió del dret a l'autodeterminació de Catalunya.
Per internacionalitzar el cas català cal recordar l'annexió contra la nostra voluntat a Castella-Espanya i l'ús reiterat de la força contra el poble català"
Mort el General Franco l'any 1975, el seu successor, el Rei Juan Carlos, va convocar unes eleccions lliures el juny de 1977, però que no tenien caràcter constituent. Els partits que donaven suport a l'Assemblea de Catalunya van obtenir més del 80% dels vots i els nous càrrecs electes es van constituir en Assemblea de Parlamentaris, al marge de la legalitat vigent, i van convocar una gran manifestació l'Onze de Setembre de 1977. Davant l'onada popular el govern espanyol va restablir la Generalitat i va acceptar el retorn del seu President a l'exili, abans de la redacció d'una nova constitució. La Constitució Espanyola de 1978 reconeixia l'existència de "nacionalitats" i regions a l'interior de l'Estat espanyol i establia dues categories de comunitats històriques: unes que tenien el seu Estatut aprovat per referèndum, que només podia ser modificat per referèndum i les altres que el seu Estatut era, simplement, aprovat per les Corts Espanyoles.

L'ambigüitat de la Constitució espanyola feia pensar que seria possible una evolució favorable a les demandes de Catalunya, en un procés similar al que s'havia produït a Bèlgica a les darreres dècades. Però ha estat tot el contrari. A partir de l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, la interpretació de la Constitució de 1978 ha estat sistemàticament contrària als drets del poble català, pel que fa a les competències del seu Parlament, a l'equilibri fiscal i als drets lingüístics. Aquesta evolució va portar al President Maragall a plantejar l'elaboració d'un nou Estatut d'Autonomia, seguint escrupolosament el marc establert per la Constitució espanyola. El nou Estatut va ser aprovat pel 89% dels diputats del Parlament de Catalunya, el setembre de 2005. La seva aprovació va provocar una ferotge campanya anticatalana arreu d'Espanya, amb boicot als productes catalans, manifestacions, recollides de firmes i amb el pronunciament en contra de totes les altes autoritats espanyoles, des del Governador del Banc d'Espanya al Cap de l'Estat Major de l'exèrcit de Terra. A diferència de les constitucions de cada Estat en un règim federal, l'Estatut de Catalunya havia de ser tramitat com una llei a les Corts Espanyoles abans de ser sotmès a referèndum. Al Congrés de Diputats l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya va ser retallat de manera radical, sobretot en els aspectes fiscals i econòmics. Després va ser sotmès a referèndum i aprovat pel poble català, l'any 2006.
Tot relat que situï les reivindicacions catalanes com un problema intern espanyol està condemnat al fracàs, com va passar al l'Estatut de 2005"
Tot i que l'article 151, punt 2 de la Constitució espanyola estableix que, un cop promulgats els Estatuts aprovats en referèndum, només poden ser modificats pel mateix procediment, el Tribunal Constitucional espanyol va admetre a tràmit els recursos d'inconstitucionalitat presentats pel Partit Popular, el Defensor del Pueblo espanyol i d'altres comunitats autònomes. Durant quatre anys el Tribunal va patir un seguit de maniobres com la impugnació d'alguns dels seus membres, la no-renovació de càrrecs que havien acabat el seu mandat i moltes altres. Mai a la historia ha quedat tant patent que les deliberacions sobre l'Estatut responien a la lluita política entre els partits espanyols hegemònics, no pas a consideracions jurídiques. Finalment la sentència del Tribunal Constitucional espanyol va modificar l'Estatut, alhora que negava l'existència del poble català com a subjecte polític. Desapareixia l'ambigüitat que la Constitució de 1978 tenia en la seva redacció original i quedava interpretada en el sentit més contrari a les reivindicacions polítiques, culturals i econòmiques catalanes. Aquesta interpretació és irreversible, donades les condicions extremes que s'exigeixen per a reformar la Constitució en els articles referents a l'autonomia. Una manifestació d'un milió de persones va protestar contra aquesta sentència el 10 de juliol de 2010.

Un relat d'aquest tipus ha de ser aprovat pel Parlament de Catalunya per exposar al món la demanda d'independència. No ens podem limitar a queixes econòmiques que són habituals a molts Estats, tot i que no tenen la magnitud del cas català. També les reivindicacions culturals són difícils d'entendre per a gent que no coneix la nostra història. El que compte a les institucions internacionals com les Nacions Unides i a la Unió Europea és l'ús de la força, explícita o implícita i la manca de seguretat jurídica contra la voluntat popular expressada de manera democràtica. Per internacionalitzar el cas català cal recordar tota la dissortada història de la relació entre el Regne d'Espanya i Catalunya, l'annexió contra la nostra voluntat a Castella-Espanya, l'ús reiterat de la força contra el poble català i la negació de la nostra qualitat de subjecte històric i polític. Tinguem present que només la pressió internacional pot forçar l'Estat espanyol a convocar un referèndum d'autodeterminació vinculant. Tot relat i tota estratègia que situï les reivindicacions catalanes com un problema intern espanyol està condemnada al fracàs, com va passar al l'Estatut de 2005 i acaba de passar amb el pacte fiscal.