L'historiador Joan B. Culla ha exclamat a un article: "Que lluny queden els temps en els quals el PSC surfejava despreocupat per sobre d'una "qüestió nacional" que Jordi Pujol tenia alhora hegemonitzada i sota control!".

A Nicaragua, empantanegada Culla hi ha dit que el més "paradoxal" del cas és que "van ser ells mateixos ─o, més exactament, el maragallisme─ els qui van obrir la caixa de Pandora".

"Les coses van començar ─ha continuat─ a enredar-se la tardor de 2001, quan el PSC va subscriure amb Esquerra i Iniciativa una proposta comuna de reforma de l'Estatut que havia de ser [...] l'argamassa d'una futura majoria d'esquerres alternativa a la que llavors ostentava CiU amb el PP com a crossa". 

Culla ha continuat explicant que "és comprensible" que el carrer de Nicaragua visqui "amb enorme incomoditat" el present escenari polític català i que Navarro i seu equip "enyorin la prevalença de l'eix esquerra-dreta" fins al punt que, "confonent pronòstics i desitjos, Maurici Lucena fabulava l'altre dia a propòsit d'un Artur Mas obligat per Convergència a allunyar-ERC i llançar-se als braços del PP".

L'autor de l'article ha conclòs que "el problema del PSC no és la cacofonia interna sinó el rotund rebuig del PSOE davant de qualsevol federalisme que no sigui enganyifa retòrica" i ha sentenciat finalment que "el problema no és on s'ubica Duran, sinó on ho fa el PSOE: al costat mateix del PP en la seva comuna concepció d'Espanya".