Així,  per Tresserras després del gran repte que va suposar sobreviure a la dictadura franquista cal ara "afermar la diversitat interna i afrontar els reptes de la globalització, necessitarem l'estat. Necessitem urgentment disposar de l'estat i dels seus atributs en matèria cultural" tot i que afegeix al respecte que  "Tenir estat ens haurà de proporcionar els instruments de promoció, d'accessibilitat i disponibilitat de la llengua i la cultura distintives. Però no ens hauria de fer menys permeables a les influències ni menys capaços de sintetitzar aportacions de tota mena. Ben al contrari. El país som tots, amb el bagatge particular de cadascú. I la nació catalana -en el trànsit cap a una nova hegemonia popular- només pot ser un procés d'agregació, obert i inclusiu, en mutació tan constant com la voluntat permanent de renovar-lo".


I és que destaca aquest que "entre molts prescriptors socials ja s'ha assumit que el projecte polític del catalanisme no és identitari i que la cultura catalana és substancialment una cultura electiva i d'invitació".

I ens diu també que "En qualsevol hipòtesi política de futur, sembla ben establert que ser o sentir-se català és i serà un dret, no pas una obligació. Com parlar català, o formar part de la cultura catalana. Aquest caràcter electiu és la clau que diferencia el procés català del caràcter imperatiu adoptat pels estats tradicionals quan s'han servit de determinats patrimonis culturals i lingüístics per modelar, unificar i imposar les seves nacions i identitats".

I conclou "El projecte del catalanisme ja no és l'estat nació. L'objectiu és la República que ha de blindar els drets i les llibertats de la ciutadania. I en l'etapa encetada per dilucidar quina serà l'expressió política futura de la sobirania del poble català, la cultura apareix com la millor oportunitat de formular un model avançat de ciutadania compartida i d'obrir completament el ventall de formes de vinculació i d'interpretació de la identitat nacional"