lliure de les xacres i les cicatrius del passat, capaç d'iniciar un altre cicle de vida política d'algunes dècades de durada". D'aquí el títol de l'article "la reencarnació de CDC".

Així, per a Culla  "resulta indubtable que la CDC de 2016 és molt diferent de la de 1987 o fins i tot la del 2005; i no hi ha dubte que ha perdut transversalitat ideològica" i afegeix al respecte que "Sincerament, i donada la magnitud de la metamorfosi convergent en menys de quatre anys, els danys soferts em semblen lleus".

També ens diu que "Desplaçar una massa socioelectoral tan heterogènia des de les ambigüitats de Pujol fins a l'independentisme de l'últim Mas sense deixar esquinçalls pel camí era una pretensió il·lusòria, que cap dirigent assenyat de CDC hauria albergat. Aspirar a un 40% dels vots en un sistema de 6 o 7 partits, tres dels quals rivalitzen en l'espai independentista, és un somni impossible. La nova criatura política que neixi de la mort de Convergència, doncs, estarà redimensionada a la baixa i difícilment posseirà l'extrema diversitat ideològica de la seva antecessora".

I conclou "El que és crucial per al seu futur, en tot cas, és que sigui capaç de substituir el paradigma de la gestió autonòmica pel de la construcció estatal; que sàpiga dotar-se d'una nova cultura organitzativa menys piramidal, menys carismàtica, més oberta i participativa; que pugui passar de la llarga "època dels triumvirats" (primer el format per Jordi, Pujol i Soley, després el compost per Artur, Mas i Gavarró...) a direccions col·legiades, rejovenides i que separin tant com sigui possible el partit i les institucions. Un partit independentista, sí, però obert als qui encara no ho són".