En un article a l'Ara David Fernàndez assegura que "Des del mateix moment en què aquest país va decidir obrir un procés democràtic cap a la plena llibertat, l'Estat va engegar ipso facto un contraprocés autoritari, de tuf inquisitorial i rivet demofòbic".
I afegeix al respecte "Des del 2012, hem vist agents policials visitant fiscals a la Ciutat de la Justícia, unitats paral·leles especialitzades, xarxes de compres de confidents, processos per posar urnes, portades falses contra alcaldes i usos de l'aparell de l'estat -recordin la filtració de les trenta-tres fotos dels jutges- com a mera policia política. És a dir, La vida dels altres, Estat de setge i Agenda oculta, per dir-ho en termes cinematogràfics. Merda reconcentrada en pols amb embolcall de democràcia". Primera, que de la temptació de la guerra bruta cap estat -o projecte d'estat- n'està exempt. Palla en ull propi, dubto que en el cas Cesicat fóssim tan contundents com calia: quan eren els Mossos qui monitoritzaven l'activisme social. O sigui que tatuem-nos a la neurona no acabar sent allò que combatem: mai ser com ells, diria Galeano. Segona, que l'anomalia espanyola creix i ens dóna nou argumentari infinit per seguir marxant: si no es dimiteix per indecència i vergonya, almenys que ho facin per incompetent ridícul espantós. I com que no passarà pas, nosaltres a la nostra: maletes republicanes i via fora. I tercera entrelligada, ben temptat de citar Rubianes, caldrà aclarir que l'única forma de sortir-nos-en és la república que vindrà. És la que els engegarà al País d'Aneu a Pastar Fang, l'Imperi del Mateu-vos entre Vosaltres i l'Estat del Deixeu-nos en pau. D'una santa vegada. Per no emprar un altre terme"
Així, per a Fernàndez "La primera premissa clàssica de tot control panòptic és veure sense ser vist i alterar sense que es noti -" que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado " ordenaven el 1712-, però els aprenents de Torquemada tiren d'empastifada general, i a voltes fiquen la pota fins al final. Axioma general: la guerra bruta és corrupció i la corrupció és guerra bruta. I totes dues existeixen".
També fa Fernàndez referència a les escoltes entre Fernández Díaz i De Alfonso "Ara, aquí, s'escolen audicions del barrija-barreja polític, mediàtic i judicial de la guerra bruta del clavegueram estatal. Memòria de l'arbitrarietat i sinopsi de la llei del silenci, el general Sáenz de Santamaría era prou dràstic: "Hi ha coses que no es fan; si es fan no es diuen; si es confirmen, es desmenteixen". Els sona?"
Sobre la guerra bruta assegura aquests que "la guerra bruta -aquest és l'objectiu- només triomfa si és capaç de capgirar el mentrestant, doblegar els processos quan es produeixen i avortar projectes abans que es materialitzin. I és per això que és ara, i aquí, quan ha de ser derrotada i desbordada" i es mostra indignat per l'impunitat amb la que alguns han actuat i ho continuen fent " l'altre deix kafkià és la impunitat, on l'estat espanyol ocupa el pòdium europeu. Els (pocs) condemnats dels GAL han complert de mitjana un 10% de la condemna, els colpistes del 23-F cobren tots la màxima pensió militar i als assassins de Lasa i Zabala se'ls va lloar amb pensió vitalícia. Marcelo, la Verge emmedallada i la cabra de la Legió fan tota la resta".
Ens diu Fernàndez també que "la guerra bruta s'atura només amb el mateix estri amb què cal seguir avançant: la determinació col·lectiva, la constància perseverant i les majories socials, malgrat que ho provin mil cops més i de mil maneres".
I de tot plegat en treu tres conclusions "
